Ante el conflicto sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña: Una reflexión

El conflicto en torno al Estatuto de Cataluña ha subido de temperatura con los editoriales conjuntos de los periódicos que se editan en aquella comunidad. Es la primera vez que se registra un hecho de esta naturaleza, y debe ser un motivo de reflexión porque detrás de cada periódico hay, pequeño o grande, un grupo editorial y, por consiguiente, un principio de racionalidad y de intereses. Recordemos solo los tres más importantes: el grupo Godó, cuya cabecera es La Vanguardia, un periódico que históricamente siempre se ha movido por la vía de en medio entre los equilibrios del poder. El grupo Zeta que, aunque debilitado, tiene intereses en toda España, y el grupo Lara, con la editorial Planeta al frente, una de las más importantes en lengua castellana e intereses en diversos medios de comunicación, entre ellos, La Razón.

Detrás se han pronunciado en el mismo sentido las Cámaras de Comercio, el Colegio de Abogados, de Arquitectos, de Ingenieros Industriales, Fomento del Trabajo, es decir la patronal pura y dura, y la Confederación de Comercios, entre otras entidades de relieve, además de clubs deportivos tan importantes como el Barcelona y el mismo RCD Español.

La reacción de la mayoría de medios de comunicación de Madrid ha sido eso, una reacción sin espacio todavía para la pregunta o la reflexión. El resultado es un embrollo político que puede llegar a traducirse en un conflicto social absolutamente indeseable. Aunque también cabe pensar que en una sociedad desvinculada como la nuestra las exclamaciones no guardan demasiada relación con las actuaciones, la sangre no llega al río y las próximas fiestas actuarán de bálsamo. Esto es un quizás, no una afirmación.

No hay ninguna duda que de la larga y convulsa historia de España, la que arranca en la transición hasta ahora ha sido de las épocas más positivas, al menos desde el punto de vista de la paz civil y del crecimiento de los bienes materiales. También hay que decir que Zapatero es el gran aniquilador de las virtudes de este periodo y el catalizador de sus innegables defectos, que también los tiene.

España se enfrenta a una nueva fase por muchísimos motivos. Primero, porque el mundo lo está viviendo. Baste recordar que el propio paradigma de la globalización es cuestionado por un retorno a la tesis del fin de la energía barata. También, porque las secuelas de la gran crisis económica no están bien cerradas, y de manera particular y específica porque España tiene agotado su modelo económico y, por muchas leyes que haga, nadie ha definido todavía cuál es la nueva estrategia y cuáles son sus objetivos precisos. A esto se le añade un enconamiento del conflicto entre un laicismo beligerante y un hecho católico que sigue presente y siendo fuerte no encuentra todavía las fórmulas de transmitir su incidencia en el plano político. Para complicarlo todo todavía más, el período de Zapatero habrá dañado gravemente los cimientos antropológicos que fundamentan la sociedad y esto va a tener un coste tremendo también en el plano económico. Si ahora añadimos un nuevo conflicto civil el resultado no puede ser peor.

Por consiguiente, consideramos que es necesario que la racionalidad y el respeto, que nunca significa renuncia a las propias posiciones, impere como norma fundamental, que se eviten las exageraciones y lo que pueda significar agresión. Este respeto debe empezar hacia el propio Tribunal Constitucional, y por las personas que lo componen, pero no debe limitarse ahí sino extenderse a todos los campos, aislando a los que hacen de la discrepancia política un elemento de incivilidad y confrontación entre personas y comunidades.

La base del actual conflicto surge del hecho de que por primera vez un estatuto aprobado legalmente por referéndum está sujeto a las modificaciones que pueda introducir el Tribunal Constitucional. Nunca ha sucedido antes, y evidentemente enfrenta no dos legalidades, porque la del TC es incuestionable, pero sí dos legitimidades, la del propio TC y la del referéndum de la comunidad catalana. Ambas además presentan frentes fáciles para la crítica: en el retraso en la sentencia -la degradación por politización del más alto tribunal es tan escandalosa que no hace falta insistir en ella- y la baja participación en el referéndum del Estatuto, que no lo invalida legalmente, pero constituye una flaqueza innegable.

Todo esto nace de una falla gravísima en el sistema español que se produjo y nunca se ha tenido interés en reparar. Queremos subrayarlo porque muestra una vez más la falta de capacidad de los políticos de este país, y la insensibilidad de los medios de comunicación y de parte de la sociedad que son capaces de rasgarse las vestiduras ante un conflicto sin antes haber remediado el error que lo genera.

Porque este choque de trenes entre legitimidades no se habría producido si el Estatuto hubiera sido sometido a referéndum después de pasar por el TC. Esta era la situación que existía porque la ley orgánica del TC en su artículo 79 así lo establecía. Existía de esta manera un control previo de constitucionalidad que hubiera garantizado en este caso no someter a referéndum un texto sobre el que podían existir dudas.

Felipe González se lo cargó y nadie ha parecido nunca muy interesado en reflexionar sobre las consecuencias de este acto. Ni el propio PP cuando era oposición, antes y ahora, ni cuando ha sido gobierno, y ya no digamos los socialistas de Zapatero, que precisamente no se caracterizan por su prudencia en el arte de gobernar.

Ahora el problema existe por esa falla y también porque ha diferencia de los poderes ejecutivos y legislativos, en el TC y en el Poder Judicial los cargos que llegan a su límite temporal no cesan automáticamente. Este es otro error que debe corregirse si queremos aprender de lo que está sucediendo. Esto y abordar la cuestión por parte de todos de manera constructiva, y no hay mejor construcción posible que la de pensar en términos de bien común con el método de intentar ponerse en la piel del otro.

Editorial ForumLibertas.com

Mártires de la Iglesia en Ruanda

Testimonios de hermanos del Camino Neocatecumenal
Enrico Zabeo

Kigali, 5 de Septiembre de 1994

Queridísimos hermanos:

La paz esté con todos vosotros. Desde hace poco más de una semana me encuentro de nuevo en Ruanda, de paso hacia Burundi. El Señor nos lo ha facilitado todo y ha abierto las puertas para que pudiésemos encontrar a los hermanos que quedan y tener noticias de los otros. Los hermanos se están recuperando poco a poco. Algunos han vivido estos tres meses de guerra escondidos, con hambre, tensión, y todo lo que esto comporta. Todos han sido marcados por la presencia del Señor a su lado.

La palabra del Señor, los salmos, los cantos de la Pascua que resonaban en su interior, les han dado ánimo y esperanza. ¡No es lo mismo vivir estos terribles acontecimientos con un poco de «sal» que da el Señor, que vivirlos sin nada! En general, en las comunidades neocatecumenales del sur, es decir, en Lungombwa, Butare y Nyanza hay muchísimos hermanos muertos; en Kigali las cosas han ido un poco mejor: a nosotros, pero sobre todo a los hermanos de la capital, les ha parecido claro que Dios tiene para ellos un diseño para los días que vendrán, en el sentido de que haber escapado y salido indemnes de esta tempestad se debe sólo a la gracia y a la voluntad del Señor, a fin de que se conviertan en sal, luz y fermento de esta ciudad y de este país. Lo cual ha empujado inmediatamente a los hermanos a buscarse unos a otros y a empezar a reunirse para las celebraciones. Dicen haber experimentado la Resurrección: haber pasado de muerte anunciada en muerte anunciada, viendo cómo la Pascua se hacía realidad, es decir, viendo la intervención de Dios que les libraba de la muerte allí donde humanamente tendrían que haber sido matados. Frescos del Primer Escrutinio y sobre todo por la celebración de la noche de Pascua, tuvieron en estas liturgias fuertes su alimento y la fuente de esperanza viva y verdadera.

En Nyanza, a pesar de que mataron a muchos, quienes sobrevivieron cuentan la Pascua: dos chicas, en situaciones diferentes, por dos veces fueron arrojadas al agujero con otros cadáveres, llenas de heridas y garrotazos, y por dos veces lograron salir de él encontrando la salvación. Otra chica, la que estuvo el año pasado en Denver murió rezando por los asesinos que la hicieron pedazos. Con ella estaba su padre, también de la comunidad, y algún hermano de carne: la madre y otros hermanos y hermanas huyeron tomando otra dirección y fueron también asesinados. De toda la familia sólo queda un chico. En Butare supimos de un muchacho del Camino al que asesinaron por no haber aceptado matar, de otro dispuesto a morir por haber escondido a dos hermanas buscadas por los asesinos.

Escuchar los testimonios de los hermanos ha sido para mí un gran consuelo. Ver la iluminación de algunos hermanos y hermanas ha sido una catequesis inigualable: hecha de acontecimientos de vida, no de palabras vacías.

Los días pasados estuvimos también en Gisenyi y en Goma. En Gisenyi pudimos encontrar hermanos, algunos están vivos, pero nos faltó tiempo material para encontrarlos. Pero también allí han matado a muchos. ¡Pensad que sólo los sacerdotes diocesanos muertos son 3l! Allí se encuentra ahora una Iglesia aparentemente destruida, golpeado el pastor y dispersado el rebaño. También aquí en Kigali y en general en el país se tiene la sensación de una gran desbandada y desilusión; ¡se había construido demasiado con los ladrillos y poco con el cemento verdadero de la fe! Ahora todos dicen que hacen falta catequesis, del Camino Neocatecumenal, también aquellos que antes nos encontraban demasiado severos por decir que en los cristianos no hay fe ni amor. Muchas personas de fuera del Camino, incluidos también obispos, sacerdotes y religiosos, han quedado como aturdidos, incrédulos e incapaces de cualquier reacción después de una tragedia tan grande. Nosotros pensamos que los hermanos que quedan, más o menos numerosos según los lugares, son el fermento bueno y nuevo que rehará el tejido de esta Iglesia y de este país.

En los próximos días todavía trataremos de ver y encontrar en alguna celebración de la Palabra y de la Eucaristía a los hermanos, antes de salir hacia Cyanguye y Bukavu, y luego a Burundi, donde esperamos concretar algo con el Arzobispo.

De todas formas, la situación, para uno que no hubiera conocido antes lo sucedido, parece casi normalizada, a excepción de algunos signos evidentes de la guerra: escombros, casas derrumbadas, etc. Pero la gente venida de Burundi, Uganda, Kenia, Zalre, ha llenado (está llenando) la ciudad; hay un aire de victoria y de novedad; pero bajo esta aparente normalidad existen vacíos enormes: unos han perdido 10, otros 15, 20, 30 o más familiares. Y estas pérdidas están haciendo sangrar el corazón, y no es el comercio u otras cosas lo que los puede curar: por eso hay necesidad de predicación, de anuncio del amor, de la misericordia y del perdón de Jesucristo. Nos espera mucho trabajo y quizá alguna persecución. Pero el Señor vela sobre nosotros y nada podrá hacernos daño.

Nos veremos el 25 de octubre, salvo imprevistos. Estamos bien. Os saludan Ignacio y Jeanne con el beso santo.

La paz.

Enrico Zabeo


Breves notas sobre la reciente visita a los hermanos que quedan de las comunidades neocatecumenales en Ruanda (25/19 – 24/10 del 94)

El Camino en su primera fase está presente desde octubre de 1989, en 5 diócesis (de 9), 8 parroquias, 19 comunidades, de las cuales una está en el Shemá y tres en el Primer Escrutinio.


Nyanza, diócesis de Butare

1ª Comunidad

— JUSTIN FURAHA, presbítero: asesinado a palos y golpes de machete el 30 de Mayo cuando, junto a otros dos hermanos, les hicieron salir de la prisión de Butare «para volver a la libertad», a través de un pasaje secundario. Apenas salieron, detrás del muro, había un grupo de milicianos (o de prisioneros mismos) esperándoles: una fosa común estaba allí al lado, los mataron.

Presbítero desde 1980, Justin había conocido el Camino Neocatecumenal en Londres, donde también hizo las catequesis con Paul y su mujer. De vuelta a Ruanda fue en un primer momento profesor en el seminario menor; luego, desde el 88 al 93, párroco de Nyanza, donde, al paso del equipo en el 89, pidió inmediatamente las catequesis. Sabía que era aborrecido por el régimen (era tutsi de familia real) y se esperaba que le detuvieran y le mataran, dada la influencia que había ejercido en Nyanza, sobre todo a través de la pastoral del Neocatecumenado. Fue un verdadero milagro que lograse en octubre del 90 evitar la prisión, después de un registro y un interrogatorio. También porque en Nyanza a las comunidades, ligadas a Justin, se les tomó un particular odio durante las masacres.

Desde septiembre del 93 Justin se encontraba en Save, primera parroquia histórica de la Iglesia en Ruanda. Cuando estallaron las masacres, en Save estaba concluyendo la catequización con la convivencia final a la que habían acudido más o menos 150 hermanos.

Carácter jovial y optimista, decidido y combativo, Justin daba ánimos a todos y decía, sobre todo en los últimos tiempos: «¡Tenemos que luchar contra el miedo, si no estamos acabados antes de tiempo!». Se libró de los asesinos y salvó a una mujer, echándose encima del grupo a toda velocidad y sacando amenazador una barra de hierro.

Las más de 150 Monjas Benebikira reunidas en Save para un curso de actualización la semana después de Pascua, amenazadas de saqueo y violencia, huyeron dispersándose y escondiéndose en las colinas. Justín afrontó a los milicianos, hizo pactos con ellos, y cuando se marcharon fue a buscar a las monjas y logró llevarlas de nuevo al convento.

Se le advirtió de que lo estaban buscando; y él se lo comunicó al Obispo, pero no pudo obtener ayuda a causa de la situación tan deteriorada. Cogido preso bajo la mirada de sus hermanos mientras salían del refectorio después de comer, fue conducido a la prisión de Butare. Pidió a los hermanos el breviario y les escribió que estaba lleno de alegría porque podía rezar mucho por ellos; este hecho le hacía sentirse en comunión con todos y le hacía feliz.

Esperamos poder recoger algún manuscrito de Justin y la nota que les escribió a sus hermanos durante la prisión.

Teniendo presente cómo lo he conocido siendo su catequista y hermano en el presbiterado, creo que Justin murió como un mártir. Me lo sugiere el hecho de que, hablando con el seminarista Rornain, a quien confiaba las llaves y los «secretos» de la parroquia antes de ser llevado por los militares de paisano, y con quien se había confiado particularmente en aquellos últimos días en Save, Justin dijo: «Ha llegado la hora: el río llega al final de su curso; ¡ahora ya no sirve luchar! ». A este seminarista le he pedido que redacte un relato detallado de los últimos días de Justin y que nos lo mande.

Justin siempre nos había acogido y alojado en Nyanza y nos había ayudado con gran generosidad; amaba sinceramente el Camino Neocatecumenal, sobre todo por lo que le había ayudado a él. ¡El Señor le ha dado el céntuplo!

— JEAN-BAPTISTE y BERNARDETTE: matrimonio responsable. Los primeros asesinados en Nyanza. Su casa echada por los suelos. Los soldados y los milicianos se ensañaron con ellos que, como responsables de la ª Comunidad, personificaban en Nyanza el Camino Neocatecumenal.

El 22 o 23 de Abril, a Jean-Baptiste y Bernardette les hicieron salir de casa y les molieron a palos. Mientras le golpeaban, Jean-Baptiste gritaba: «¿por qué me hacéis esto?, ¿qué mal he hecho?». Recuerda la Pasión. Bernardette en cambio callaba, y a cada golpe hacía correr una cuenta del rosario. En un momento de pausa Jean-Baptiste intentó escapar al bosque vecino, pero los tiros le cortaron el paso. Lo cogieron y lo apalearon de nuevo; a continuación se le hizo bajar con Bernardette al matadero y allí acabaron con ellos a golpes de machete y se les echó en la enorme fosa común excavada al lado.

Hago notar que al matadero fueron conducidos también muchos otros hermanos de Nyanza. En sintonía con Isaías 53. Subrayo el ensañamiento contra los hermanos de las comunidades acusados de reunirse de noche (¡las celebraciones!) para tramar contra el régimen a favor de los rebeldes del Frente Patriótico. Era naturalmente un pretexto; uno de los hermanos, Augustin Nyamurinda, intentó en vano deshacer ante el comandante de la gendarmería y el vice-prefecto de Nyanza.

Un joven hermano, Innocent Habyarimana, superviviente de las masacres junto a su mujer Eugénie y su niña, nos contaba que durante su fuga había oído a los milicianos, también ellos fugitivos de Nyanza, contar admirados el modo en el que los hermanos de las comunidades habían muerto. A los milicianos les había chocado la dignidad y serenidad con que los hermanos afrontaban la muerte: de manera totalmente distinta a los demás. Los hermanos, de hecho, se entregaban sin resistencia, sin desesperarse, sin insultar y sin odiar. Y esta actitud, que ciertamente no significaba la ausencia de miedo, era propia también de los hijos pequeños de los hermanos: los niños, en efecto, a pequeños pasos, la cabeza baja, la manos cerradas, los brazos cruzados sobre el pecho, afrontaban la muerte atroz junto a los padres. A éstos los milicianos, burlándose de ellos, les gritaban: «Os han enseñado bien en vuestras reuniones nocturnas la disciplina (militar) para afrontar la muerte».

Volviendo a Jean Baptiste y Bernardette, de sus 15 hijos, algunos de ellos adoptados, los más pequeños se salvaron porque estuvieron escondidos en un primer momento en casa de un matrimonio de hermanos Twa (pigmeos), Anastasia y Joseph, y luego en el orfanato de los Padres Rogacionistas bajo nombre falso. Los hijos mayores fueron asesinados casi todos. Una hija, Rosina, de 16 años, de la 2ª Comunidad, fue golpeada por dos veces, un proyectil le atravesó el hombro, creyeron que estaba muerta y fue arrojada a la fosa, y salió de ella rodeando durante largas horas, en la noche, la ciudad, entre indecibles sufrimientos y miedos, escondiéndose luego junto a algunos conocidos y finalmente en el orfanato de los Rogacionistas.

— HERMANA FRANÇOISE: superiora de la comunidad local de las Benebikira, catequista valiente. Normalmente, la noche antes de dar una catequesis del Camino, no dormía y hasta vomitaba a veces lo que había comido, a causa de la tensión. Siempre enfermiza, se transformaba cuando daba catequesis y a la gente le impactaba mucho su predicación.

Hecha pedazos el 24 de Abril por la tarde y dada por muerta, fue arrojada con otra hermana sobre un montón de cadáveres en un agujero muy profundo. Durante 3 días se oyeron sus lamentos. En vano las monjas supervivientes, ancianas y miedosas, trataron de sacarla fuera lanzándole una cuerda: a mitad del agujero no podía más, también por culpa de las fracturas y de las heridas de los brazos. Las hermanas recurrieron entonces a la gendarmería que, en vez de enviar a los socorristas, envió a los milicianos, quienes lanzaron piedras al agujero, acabando con la hermana Françoise y cerrando la fosa con tierra.

La hermana Françoise estaba muy ligada al Camino Neocatecumenal y por eso había luchado testarudamente con sus superioras mayores que querían cambiarla, consiguiendo siempre, al final, quedarse en Nyanza, haciendo el camino.

Pensando en su debilidad física y personal hay que exclamar: ¡verdaderamente el Señor es la fuerza de los que no tienen fuerza, Él da a los débiles la fuerza del martirio!

Una hermana de Nyanza prometió hacernos llegar testimonios seguros sobre el modo en que murió soeur Françoise. En realidad les hemos pedido a todos los hermanos supervivientes de Nyanza que nos hagan llegar testimonios seguros, verdaderos, auténticos sobre el modo en que murieron sus hermanos de comunidad, testimonios que puedan confortar y edificar la fe.

— (MARIE-) GRACE UWERA, Gráce para los hermanos, 25 años, profesora, catequista. Guapísima muchacha, entra en el Camino en la primera catequización de octubre del 89. Era ya su quinto año de Camino y tenía experiencia de bastantes catequesis, tanto con el primer como con el segundo equipo de catequistas de su comunidad. El año pasado vino a Denver, unida al grupo de los jóvenes de París. Quien la conoció en aquella ocasión (Danielle) hacía notar cómo aparecía clara en Gráce una llamada del Señor. En «Fort Collins», Gráce había respondido con alegría a la llamada vocacional, aunque pensaba más bien en una llamada a la itinerancia.

Gráce nos había echado una mano importante en la traducción de las catequesis iniciales en Kinyarwanda (ahora, escapando, hemos perdido todo: la traducción y los diskettes en los que estaban grabadas), siempre había aceptado gustosamente acompañar a su equipo en las catequesis fuera de la parroquia (en Gakoma, a 45 Km. de Nyanza, en dos ocasiones), con los riesgos y las molestias consiguientes: viajar en la parte trasera de la camioneta expuestos al frío y a la lluvia, la inseguridad de la noche (una noche en la que acompañé al equipo para ayudar con las confesiones en la penitencial, a la vuelta, ya tarde, topamos con dos guardias armados apuntándonos con el fusil y cargando para disparar; grité con toda mi voz: ¡quietos! ¡somos nosotros!... pero ¡qué miedo!) pagarse ellos mismos el alquiler de un coche que les llevase y les trajese, la gasolina, etc. Gráce nos había obedecido en lo referente a una decisión que debía tomar respecto a un chico francés que andaba detrás de ella después de Denver.

Por lo menos en tres ocasiones le he pedido al padre Bosco y a Héléne en el convento que me contaran todo lo que sabían de la muerte de Gráce. El relato, tan simple y bonito, es digno de los mártires de la primitiva Iglesia, a los que no tiene nada que envidiar, y convergen en un punto: Gráce murió pidiendo a Dios por sus asesinos.

Después del 6 de Abril, día del derribo del avión presidencial y del comienzo de las masacres, Gráce se refugió durante la noche junto a un matrimonio hutu de su comunidad, Michel y Berthilde, el matrimonio que vino a Roma para la convivencia de los Obispos de Africa. más tarde, no encontrándose ya segura allí, dormía con sus padres y sus hermanos, fuera, al aire libre, escondidos, para evitar ser sorprendidos en casa. Cuando llegaron los asesinos se fugó con su hermana Letizia, de 20 años, de la segunda comunidad, llevando consigo la Biblia. Sus padres y sus hermanos más jóvenes escaparon en otra dirección. Todos fueron apresados y asesinados. De la familia de Gráce queda sólo un muchacho, Delphin, de 18 o 19 años, que está en la tercera comunidad si no me equivoco. Atrapada por los milicianos, Gráce fue llevada a un puesto de control en el que se hacían las ejecuciones y donde estaba la fosa común. Antes de ser asesinada pidió un tiempo para rezar. Dijo a sus asesinos: mundekere akanya, nisabire nkabasabira: «dejadme un momento para rezar por mí y también por vosotros». Cogiendo la Biblia la abrió (¿al azar?), leyó, rezó, y después se dirigió a los asesinos diciendo: ímoneho mugire icyo mushaka!: «ahora haced lo que queráis». Y ofreció la cabeza. Parece ser que fue golpeada en primer lugar con un golpe de azada (¡todos los utensilios servían para golpear y matar!) sobre la cabeza, y luego acabaron con ella a golpes de machete. Oyendo contar su martirio me venía a la mente el de sor Ariwarite Negapeta Clementine, de Zaite, muerta en Isiro a manos de los Simba en el 64, muerta rezando y perdonando a sus asesinos...

— MATTMEU, vicepárroco, 68 años, sacerdote desde el 56, en Nyanza desde el 87, siempre muy acogedor con respecto al equipo (nos llamaba, exclamando con énfasis, con los brazos abiertos de par en par, «los apóstoles itinerantes»), respetuoso con las comunidades y con la pastoral de Justin. Siempre le he oído hablar bien del Camino Neocatecumenal. En la última catequización que se estaba terminando en Nyanza, era él quien seguía al equipo durante las catequesis en nombre del párroco. No quiso abandonar la parroquia el 23 de Abril al comienzo de las masacres en Nyanza. Acogió al militar que fue a capturarlo para matarlo vestido con la sotana, llevando casi procesionalmente el Evangelio (o la Biblia o el Breviario). El militar le precedía llevando el fusil a la espalda, el cañón apuntando hacia atrás. Caminaba el padre con dignidad y solemnidad: ¡sabía a lo que se enfrentaba! Tras pasar una puertecilla que conducía al exterior del recinto de la parroquia, a un bosquecillo, salió un primer tiro que hirió al padre Matthieu, luego el militar se dio la vuelta y terminó con él de un segundo tiro.

Después de haber vivido en Nyanza, en la parroquia, bastante tiempo, puedo testimoniar la fidelidad y el amor al sacerdocio del padre Matthieu, así como su gran humildad en el sacramento de la reconciliación, para el cual recurría a mí con frecuencia.


Conclusión sobre Nyanza: Cuando reunimos de nuevo a los hermanos supervivientes de Nyanza, contamos 51 entre las seis comunidades. Alguno provenía incluso de la catequesis que estaba finalizando en la parroquia.

Fuimos a buscar a los hermanos a las colinas de Nyanza, a las callejas de los barrios, según las indicaciones que habíamos tenido de posibles supervivientes.

Nyanza nos ha dejado la impresión de una ciudad espectro, fantasma, desierta. La habíamos conocido llena de vida, llena de gente en el mercado, en la parada del taxi-bus, en la parroquia, etc. Ahora, después de las masacres, estaba casi desierta, Por todas partes un gran silencio. Aquí y allá algún vestido a jirones, algún zapato abandonado por los muertos o por quienes escapaban.

Las caras, pocas, encontradas nos eran desconocidas. Muchas casas de los «tutsis» derruidas.

En nuestra primera visita a Nyanza encontramos sólo a 5 o 6 hermanos, felices y sorprendidos de vernos; creían que habíamos muerto, porque oyeron que habíamos escapado por la colina de Kigali a pie y que habíamos perdido contacto con los hermanos de Kigall que nos alojaban y que no habían vuelto a vernos.

La mañana antes de dejar Nyanza di una vuelta durante dos horas por los barrios de la ciudad. Escombros, destrucción, silencio. Tampoco la parroquia había empezado a alojar al nuevo párroco designado, Bosco. Los domingos todavía no se celebraba la misa; se hacían sólo celebraciones penitenciales o, más bien, vía crucis... con la finalidad de reconciliar los ánimos...

La gente que viene a instalarse a Nyanza viene de fuera, quizá incluso de fuera del país: de Uganda, de Burundi...

Nyanza era la antigua ciudad real, capital del reino, y por eso estaba habitada por muchos «tutsis»: eso explica el gran número de gente allí masacrada.

Las comunidades estaban formadas por hermanos de las dos etnias, es más, había algunos hermanos baTwa (pigmeos). Sabemos que algún hermano «hutu» está refugiado en Zalre, en Bukavu y los alrededores. Entre ellos: Michel y Berthilde, a quienes sobre todo Ignacio, pero también yo, alojamos alguna vez; Augustin Syamurinda y Scholastique, quienes escondieron y libraron de la masacre a algunos «tutsis», a pesar de que sus hijos mayores hicieran un gran daño.

Tenemos en esencia un batallón innumerable de hermanos que rezan por nosotros y por el Camino Neocatecumenal. TE MARTYRUM CANDIDATUS LAUDAT EXERCITUS ......



Cyangugu - Parroquia de la Catedral

Había dos comunidades: una más numerosa en la catedral misma y otra en un barrio cerca del aeropuerto. Cyangugu está de frente a Bukavu, en el extremo sur del lago Kivu, donde corre el río Rusizi que desemboca en el lago Tanganika en Bujumbura.

En Cyangugu sólo unos pocos hermanos muertos, 5 ó 6. En el campo de prófugos de Nyarushishi, donde estuvieron acampados los refugiados supervivientes del estadio de Cyangugu, encontramos algunas hermanas: 3 que quedaron viudas y 4 chicas: Alphonsine, Léotalie, Françoise, etc. Las que primero nos vieron llegar en una camioneta de la ONU que nos había recogido en autostop iban repitiendo: «Dios nos visita como a Abraham, nos visita con sus tres ángeles, como visitó a Abraham». i Fue algo muy conmovedor!

En medio de una extensión de carros blindados, las tiras de plástico blanco y azul de las tiendas, entre una marea de gente pequeña y grande, nos sentimos acogidos con alegría, estupor y reconocimiento. Las hermanas nos llevaron, dando una gran vuelta, por las tiendas para buscar a las demás. Durante dos horas largas estuvimos con 10 hermanas bajo la tienda escuchando y respondiendo a sus numerosas preguntas.

Eran de una comunidad joven, nacida en el verano del 93. Nos dijeron enseguida que escapando de las colinas se habían preocupado de encontrar sobre todo la Biblia y el Léon-Dufour (más de 80 temas traducidos en Kinyarwanda) y que siempre habían preparado y celebrado la Palabra. Refugiado con ellas había estado un chico de Nyanza, de una comunidad (la tercera, creo) más antigua que la suya, pero siempre en la fase del precatecumenado. Ayudadas por él y con él, habían hecho todo regularmente y con alegría. Impresionante constatar que no proferían palabra alguna de tristeza, de rabia, lamento o murmuración. Y sin embargo, desde hacía ya 6 meses no tenían nada y comían granos de maíz con Judías cocidas, ¡y sólo eso! La Palabra las saciaba. Nos impresionó verdaderamente su alegría.

Alphonsine, la mayor, a quien le habían matado marido, hijos y otras personas queridas, nos hizo, entre otras, una pregunta: «Nosotros conocemos a los asesinos de nuestros seres queridos, están todavía allí en las colinas, son nuestros vecinos, los conocemos bien: ¿podemos denunciarlos a los soldados del Frente Patriótico? ¿No es justo hacerlo?». A lo que Ignacio, previniendo mi moralismo de cura, respondió inspirado: «Nosotros no tenemos respuestas humanas propias sobre esto. Pero hay una respuesta que viene del Señor...». «Sí, la de perdonar y amar a los enemigos. Pero no es fácil... ¡pero es la verdad!». Y fue una alegría recordar de nuevo con ellas el Kerigma, la misión de la Iglesia, las catequesis de la convivencia final sobre el sermón de la montaña. Después de todo esto Alphonsine, radiante, exclama y repite: «Sí, ésta es la verdad, ésta es la verdad», como para subrayar que no puede haber otras verdades para ella y sus compañeras y como para decir que se esperaba de nosotros precisamente esta respuesta, como confirmación de que el camino que sigue no es un engaño sino la verdad.

Dos horas largas animadísimas y llenas de alegría, serenidad, gran consuelo y agradecimiento al Señor. Aun no teniendo nada, ¡lo tenían todo! Ninguna nos pidió nada como dinero o cosas similares. Es más, esto fue para mí un signo, también en las otras comunidades: nadie pidió dinero, cosa en cambio normalísima si nos hubieran identificado con el clásico misionero extranjero. En cambio, ¡hermanos entre hermanos! Signo de que ha nacido un nuevo tipo de misión, de evangelización, de misionero.

Dejamos el campo de refugiados por la tarde, bajo la lluvia, acompañados por las hermanas hasta los confines del campo, ante los ojos visiblemente curiosos de los cascos azules que presidían el campo. Se habrán preguntado: ¿pero quiénes son estos extranjeros blancos?

El día siguiente era domingo, el 16 de octubre. Después de la misa en la catedral encontramos a otros hermanos. Entre ellos Vedaste, que arriesgó la vida varias veces bajo las amenazas de los milicianos porque iba a visitar a las hermanas «tutsis» al campamento, siendo él «hutu», ayudándolas con alimento y otras cosas. Una vez un militar le empujó hasta el borde de la carretera apuntándole el fusil contra la frente... pero sin hacer salir la bala.

También entre ellos Faustin, el responsable. Nos contó que los militares fueron a buscarlo para obligarlo a unirse a las milicias en las masacres. Faustin, llamando a la mujer y a los hijos, hizo pública profesión de fe diciendo: «Deseamos ser cristianos y no queremos hacer nada contra la ley de Dios; no queremos hacer daño a nadie, ni yo, ni mi mujer, ni mis hijos. Aquí estamos todos. Haced de nosotros lo que queráis, pero ninguno de nuestra familia, ni yo, ni mi mujer, ni mis hijos, haremos algo que esté mal». Ante lo cual el soldado le marcó la mejilla izquierda con la bayoneta (se aprecia una cicatriz vistosa) y le golpeó en las manos y en los brazos con la culata del fusil. A Faustin no lo mataron, pero, casi por despecho, debajo de su casa se abrió una enorme fosa común y Faustin fue así testigo de las numerosas ejecuciones diarias. Sabemos que otros muchos hermanos de Cyangugu están refugiados en el vecino Zalre, en Bukavu y en los alrededores...

(Traducido del italiano por Fernando Rodríguez de la Torre)

(Notas aclaratorias de Enrique Bonete Perales)

(Artículo de la revista internacional de teología
Communio, nº 5 del año 1995, pags 477-488
Ed. Ediciones Encuentro, S.A.)

13 razones para pedir el voto negativo del PNV

El presidente de E-Cristians al pedir el voto negativo del PNV, plantea que “este no es un debate aborto sí, aborto no, sino sobre una ley concreta”.

A continuación, Miró i Ardèvol pasa a exponer en el escrito las razones de su petición, que se pueden resumir en estas 13 cuestiones:

1. “Los plazos. Desde un punto de vista jurídico, es dudosa –creo que indemostrable- la constitucionalidad de los mismos, de acuerdo con la sentencia del TC de 1985”.

2. Incremento de abortos. “En 1990 el número de casos de aborto alcanzó los 37 mil, poca cosa en términos europeos, pero en el 2008 alcanzaban la cifra de 122 mil”.

3. Sangría demográfica. “De una cifra inicial de 8,5% abortos por cien nacimientos, se ha pasado casi a uno de cada cuatro, el 23,5% en el 2008. Una sangría demográfica insostenible dado el envejecimiento de la población, que ocasionará la quiebra del sistema público de pensiones”.

4. De espaldas a Europa. “España sigue el camino inverso al de Europa y Estados Unidos. Mientras en estos países se reduce o aumenta poco el aborto, en España crece, hasta el extremo que ahora el 66% del aumento europeo de abortos es debido a los casos que se producen en España. En sólo la última década, el aborto ha crecido en España en un 60% mientras que en el Reino Unido lo hacía en un 9%, y en Francia en un 5%. Italia, otro país que como España se incorporó tarde a esta carrera, disminuía en un 1% sus cifras, mientras que en Alemania la caída alcanzaba el 11%”.

5. “Paraíso del turismo del aborto”. “La causa de esta anomalía la refiere el propio Consejo de Estado en su dictamen sobre el anteproyecto de ley sobre el aborto, al calificar la situación como de ‘aborto libre’ y ‘paraíso del turismo del aborto’”.

6. Lucrativo negocio. La anterior situación “tiene su razón de ser en el hecho de que esta práctica se haya convertido en un lucrativo negocio de clínicas privadas, que practican el 97% de los mismos [...] La nueva ley servirá únicamente para blindar jurídicamente la actividad de las clínicas, seriamente preocupadas después del ‘caso Morín’. En estas condiciones, una ley de plazos no tiene nada que ver con el modelo europeo”.

7. Incumplimiento de la ley. “Desde un punto de vista de las políticas públicas, un fenómeno social indeseado debe abordarse con medidas disuasorias y preventivas, y esto para decirlo con brevedad, significa dotar de una reglamentación a la normativa vigente, velar por su cumplimiento”.

8. Ayudas para abortar, no para las madres. Es necesario “establecer asesoramiento y ayudas públicas a las madres. España, a diferencia del resto de países de Europa, carece de tales ayudas, que sí existen para abortar”. Además, cuando se utiliza el modelo europeo, “siempre va acompañado de comisiones que informan a la mujer; en el caso alemán e italiano esta información se hace bajo el imperativo legal de presentar la maternidad en términos positivos y favorables. Nada de esto sucede en la ley española”.

9. Sin conocimiento paterno. “No creo necesario insistir sobre el aborto de menores de 16 años sin conocimiento de los padres”.

10. Ley eugenésica. “Carácter radicalmente eugenésico de la ley”.

11. Educación sexual. “Mal planteamiento de la educación sexual”

12. Comités clínicos. “Discriminación e inconstitucionalidad de los comités clínicos”. Estos tres últimos puntos están “establecidos en el dictamen del Consejo de Estado”.

13. Libertad absoluta para abortar. “Finalmente, no es un dato menor que la memoria de acompañamiento de la ley diga que no generará más gasto, lo que constata que los defectos estructurales de la actual situación de libertad absoluta para abortar se mantendrán, solo que más protegida legalmente”.

Miró recuerda al PNV que el total de abortos en España “es una cifra tan desmesurada que debería haber disparado todas las alertas, pero sucede todo lo contrario: un gobierno incapaz de afrontar la crisis económica se saca de la manga una nueva ley del aborto que empeorará la situación”.

Asimismo, el presidente de E-Cristians concluye la carta denunciando que Cataluña, y por extensión España, “no puede permitirse una situación tan anómala donde el aborto esté primado y la maternidad marginada”.

II/XI/MMIX

FòrumLibertas.com

Das Kapital

"Das Kapital ist nicht ein Übel bei sich sellst, das Übel berücht sich auf einem schlechten Gebrauch davon", sagte Gandhi über des Geldes und, ich bin einverstanden damit. Aber, warum glaube ichdas? Die Antwort ist einfach.
Alle Menschen wissen, dass Geld notwending um zu leben ist. Das ist dem ungleicher zuflucht der ganzen Welt. Es venursacht Armen und Reichen, Wunschen und Täuschungen; Gerz. Jemand sagt, dass Geld auch die Glück gibt. Ist es die Wahrheit? Oder ist etwas anderes? Armut wird es immer in der Welt geben aber Geld verdienen oder verlieren wird den Personen nicht mehr oder weniger glücklich machen. Jeder, dass weniger wünscht, kann glücklich sein.
Das ist die einfachste Antwort.

L.S.R.

La funció de Déu en el nostre coneixement

Descartes afirmava que Déu és una garantia per assegurar-nos que el nostre coneixement és segur i fiable. Però abans de tot hem de saber a què ens referim quan parlem de Déu. ¿Qui és aquest o això de que parla Descartes que ens ha d’assegurar el coneixement? Aquest Déu del que parla Descartes és el Déu Judeocristià, el qual ens ha estat molt útil pel nostre coneixement.

Durant tota la història de la humanitat, els homes, en el seu procés de recerca de Déu, han tingut moltes i diferents creences espirituals i supersticioses, cosa que els condicionava enormement en la seva manera d’actuar, ja sigui per por a que aquests esperits s’enfadessin o per intentar guanyar-se’ls i ser els més afortunats del poblat. Des que sortia el sol fins que es ponia, tot eren rituals i sacrificis per fer feliços als deus i que no s’enfadessin enviant als homes càstigs i coses dolentes, com ara malalties, morts, males collites, etc. Això va significar un notable impediment en l’evolució humana cap a la seva busca i recerca de la veritat i del coneixement.

Però en un moment de la història, ja no és l’home el que busca a Déu fent-li sacrificis i adorant-lo, sinó que és Déu el que va a buscar a l’home i es manifesta per mitjà d’un jueu anomenat Jesús de Natzaret, que anuncia un únic Déu, aquell ja anunciat abans pels profetes hebreus. I aquest Déu ja no accepta sacrificis, sinó que és ell mateix el que es fa sacrifici per nosaltres en una creu. Aquí és on es manifesta l’Amor total de Déu cap a tots els homes, i es constitueix l’Església de Déu, que és el seu poble. Esdevé un moment de la història en que ja no hi ha esperits ni supersticions que atemoreixin a la gent, tots els esperits i fullets del bosc queden superats i vençuts per Jesucrist i representats en un sol Déu que no ens jutja i castiga, sinó que ens estima a tots per igual; siguem esclaus, homes lliures, servents, nobles, pagesos, etc., i independentment dels actes que fem, de com actuem, ja que només pel fet de ser essers humans ja som considerats fills de Déu.

Aquest és un pas més cap a la recerca del coneixement, però sempre sota la llum del Crist, que és considerat el Camí, la Veritat i la Vida. Una gran part dels filòsofs i científics dels últims temps han estat sota la influència d’aquest Déu Judeocristià, inclòs aquest matemàtic i filòsof anomenat René Descartes. Així doncs que es considera que la filosofia, en aquest temps, a estat al servei de la teologia.

D’altra banda encara podem anar més lluny en la història, fins als grecs, filòsofs no condicionats per la figura d’aquest Déu, i que tenien una gran fe i creença en l’omnipotència de la raó humana. Aquí hi podem trobar una figura important, la de Plató, que a conseqüència de la seva creença en el poder absolut de la raó, deia que el nivell més baix en el coneixement humà era el que es basava en els sentits i en el món material, deixant de banda tot allò d’àmbit racional. Això també va suposar un gran impediment en l’evolució de tot aquell coneixement d’àmbit pràctic, el qual ara l’anomenem coneixement científic i tecnològic, i que avui en dia és un dels més tingut en compte.

També podem anar fins a l’altre extrem dels pensadors filosòfics no influenciats per aquest Déu, com són alguns dels empiristes anglesos, amb la figura referencial de David Hume, el qual deia que tot coneixement possible és aquell que rebem per mitjà d’impressions que provenen del món material, totes les demés idees que tenim són imaginacions nostres i no existeixen, inclús la relació de causa-efecte que nosaltres atribuïm al funcionament de la realitat. De manera que tot allò d’àmbit racional i matemàtic, Hume ho descarta per falta d’impressions provinents de la realitat, fins al punt de posar en dubte l’autenticitat del coneixement adquirit científicament.

Enmig de totes aquestes postures hi trobem les de tots aquells filòsofs i pensadors, que molt sovint són també científics, que no només estan sota la influència d’aquest Déu, sinó que sovint hi tenen una gran relació tant espiritual com religiosa.

Aquí hi podem trobar en Copèrnic, que era un clergue catòlic que va dedicar el seu llibre de l’heliocentrisme al Sant Pare, també en el calendari que actualment utilitzem que és l’anomenat calendari gregorià, ja que fou promulgat per un Papa -Gregori XIII- el qual va fer posar a treballar tots els astrònoms i matemàtics més destacats d’aquell temps per aconseguir-lo. El mateix Galileu va ser sempre un catòlic devot, dues filles del qual es van fer monges. Un dels majors astrònoms italians del segle XIX va ser un sacerdot jesuïta. També podem pensar en el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel, que era un monjo caputxí, també en l’actual teoria del "Big Bang" que va ser formulada per un sacerdot belga, en les universitats, que són un invent de l’Església, en un tret característic de la nostra cultura com és l’horari diari amb el que organitzem el que farem durant el dia, que fou dissenyat per Sant Benet per a la vida monàstica. En Blaise Pascal, Spinoza, Leibniz, Berkeley, Kepler (conegut per les lleis de Kepler del sistema gravitatori), Max Planck, Immanuel Kant, fins i tot Isaac Newton, els escrits religiosos del qual constitueixen més de la meitat del seu treball escrit complet i aquests escrits mostren que el seu treball teològic fou cuidadosament planejat i sovint relacionat amb la seva feina en matemàtiques i física, y finalment, entre molts altres, també hi podem trobar el mateix Albert Einstein, la gran figura de la ciència dels últims temps, el qual va ser un gran jueu creient i practicant, que se’l coneix per la frase, “darrere de totes la portes que obra la ciència sempre s’hi troba Déu”.

El fet de creure en aquest únic Déu, generava una sèrie d'avantatges respecte les anteriors postures esmentades, ja que hi ha la creença en una Veritat i en el seu possible coneixement. A diferència de Hume, hi té lloc l'acceptació d'una sèrie de lleis que regeixen la Natura, causa-efecte, a causa de l’existència d'un creador, i d'altra banda també ens trobem amb l'acceptació del coneixement empíric mitjançant els sentit, indispensable per avançar en el coneixement de la realitat, que es contraposaria amb Plató. Finalment també ens trobem davant de l'acceptació de la raó humana, la relació entre raó i fe plantejada per Sant Tomàs d'Aquino, que supera tot el que són supersticions, màgia, religions fonamentalistes, etc.

Amb tot això podem observar que la ciència no considera a Déu com a garantia de coneixement, tal i com deia Descartes, però cal reconèixer que la majoria de les aportacions de la visió judeocristiana avui en dia continuen vigents en una unitat: l'acceptació del coneixement empíric, de la raó i de la possibilitat de buscar lleis naturals (ciència actual). Per contra, l'existència de la veritat és qüestionada avui, ja que des de la postura de John Stuart Mill s'ha passat a parlar d'utilitat, però tot hi així, des d’aquesta posició utilitarista, també es pot observar que la figura de Déu, d’aquest Déu únic, el judeocristià, té i ha tingut una gran funció en el nostre coneixement, perquè simplement en el fet d’haver-hi cregut durant aquests anys, a estat molt útil per avançar enormement en el nostre coneixement tant teòric com pràctic, tant filosòfic com científic, ja que entre altres coses, hem apartat del nostre vessant espiritual tota superstició que ens impedeix avançar cap a la veritat i el coneixement, cap a Déu.

Samuel Segura i Renau

Carlota

Entrevista a Mercedes Aroz

Entrevista a Mercedes Aroz

La veterana socialista Mercedes Aroz acaba de anunciar que abandona el partido socialista catalán, del que fue cofundadora, a causa de la propuesta del Gobierno español sobre el aborto.

Para la ex senadora, el Anteproyecto aprobado en el Consejo de Ministros el pasado 14 de mayo, despenaliza el aborto y atenta contra el ser humano en el primer estadio de su vida.

En la siguiente entrevista concedida a ZENIT, Mercedes Aroz pide una revisión de legislaciones que no garantizan efectivamente el derecho a la vida del ser humano desde su concepción.

Esas legislaciones --señala-- “provienen del siglo pasado, cuando los conocimientos científicos sobre el inicio de la vida no eran tan evidentes”.

¿Cuáles han sido las razones que le han llevado a dejar el partido que ayudó a fundar y en el que llevaba 33 años como militante?

Mercedes Aroz: Cuando me retiré de la política activa en 2007, con la renuncia a ostentar todo cargo de representación al finalizar mi compromiso de senadora por Barcelona, mantuve la afiliación al Partido Socialista y ahora he dado el paso de darme baja del partido.

Es una decisión que no ha sido fácil, pues han sido 33 años de militancia y participación activa en el proyecto socialista.

Es una decisión vinculada a la nueva regulación del aborto en España que impulsa el Gobierno, que supone su despenalización, y que me ha llevado a romper el último lazo que me unía al socialismo.

Mi discrepancia con las políticas del socialismo radical del Gobierno y del Partido Socialista es completa, desde la ética cristiana y desde la defensa de los derechos humanos.

Y, en este sentido, he querido despedirme trasladando al Partido en la carta que he dirigido al Primer Secretario una breve reflexión sobre esta cuestión, la cuestión del aborto como vulneración de los derechos humanos.

Pues a la luz de los actuales conocimientos científicos, que nos dicen que desde la concepción existe un ser humano con su identidad genética propia que mantendrá toda su vida, el aborto atenta contra el ser humano en el primer estadio de su vida.

Es, por tanto, algo más que una cuestión de conciencia moral, va en contra de los derechos humanos, el primero de los cuales es el derecho a la vida.

El ser humano debe ser protegido jurídicamente con independencia de la fase en la que se encuentre, es una cuestión de ética y de civilización.

Por ello, desde una posición progresista hay que defender la revisión de legislaciones existentes en distintos países que provienen del siglo pasado -cuando los conocimientos científicos no eran tan evidentes- que no garantizan efectivamente este derecho del ser humano desde su concepción.

Esta garantía es imprescindible para avanzar en el verdadero progreso humano. Las generaciones futuras nos juzgarán sobre esto.

¿Por qué ha decidido abandonar toda actividad política?

Mercedes Aroz: Por razones que surgen de la discrepancia profunda desde mi actual compromiso cristiano con las políticas del Gobierno socialista, muy especialmente con respecto a las que conciernen a la vida humana y la familia.

Unas políticas que se iniciaron en la pasada legislatura y continúan en la actual con el proyecto de despenalizar el aborto.

Como ya dije en su momento, esta discrepancia, que me llevó a no apoyar determinadas Leyes cuando era senadora, me impedía continuar representando al proyecto socialista.

Este proyecto sigue la línea del socialismo radical y choca frontalmente con la ética y los valores del cristianismo, pero también, de una forma más general, con valores profundos del conjunto de la sociedad española.

Porque estamos asistiendo a una política dirigida al cambio de la conciencia social, que incide negativamente sobre valores fundamentales de la sociedad, como es el respeto y protección del derecho a la vida, y sobre instituciones valiosas como la familia, y que produce una grave división social en nuestro país.

En consecuencia se imponía la decisión de retirarme de la política activa, y ahora he considerado necesario romper el último lazo que me unía al socialismo como afiliada y formalizar mi baja del partido.

Ni pasivamente con mi afiliación podía respaldar la regulación del aborto que se pretende.

¿Resulta difícil la actuación de los cristianos en el ámbito político?

Mercedes Aroz: Sí, sin duda resulta difícil.

¿Por qué?

Mercedes Aroz: Porque ningún partido responde totalmente a la identidad cristiana, y los políticos cristianos debemos ser coherentes con los principios y valores que guían nuestra vida y que proponemos a la sociedad.

Ello implica, por tanto, mantener la autonomía con relación a los partidos, pero al mismo tiempo, éstos exigen a sus miembros, y especialmente en cargos parlamentarios, disciplina de voto.

Por eso, el conflicto puede ser importante cuando estén en juego leyes contrarias a la dignidad de la persona y los derechos humanos, a las que hay que oponerse.

El tema de la autonomía de los cristianos respecto a los partidos políticos es de gran calado.

Porque si no se mantiene, y el político cristiano se supedita a los intereses del partido en cuestiones fundamentales como las que he mencionado, se convierte en legitimador de su acción.

Además, se da el agravante de que puede ser utilizado, con la antigua táctica del divide y vencerás, para debilitar no a la Iglesia o a su jerarquía, sino al cristianismo.

La supeditación no es el camino para proponer valores cristianos y contribuir a los proyectos de la sociedad desde nuestra propia visión del mundo.

El político cristiano está llamado a ser conciencia crítica en su militancia y en su acción pública cuando sea necesario.

En estos momentos, en España y en Europa, ¿alguna opción política merece su confianza como católica?

Mercedes Aroz: Hay que partir de la base, como ya he señalado, de que no hay partidos políticos que respondan íntegramente a la identidad cristiana.

Además considero que es una utopía creer que un partido que la recogiese aglutinaría todo el voto católico, pues existe legítimamente entre los cristianos el pluralismo político.

Unos ponen el énfasis en unas cuestiones u otras, sean las cuestiones socioeconómicas, la familia, la ecología, la educación, etcétera.

Pero sí hay momentos en que los cristianos debemos valorar muy especialmente en qué partido depositamos nuestra confianza, y éste es en España uno de esos momentos.

Porque, como decía antes, estamos asistiendo a unas políticas y reformas del partido en el Gobierno que no redundan en el bien común.

Por tanto, considero que el voto católico debería dirigirse hacia partidos que defiendan el humanismo de raíz cristiana desde el reconocimiento y respeto al pluralismo de nuestras sociedades.

Partidos que también tengan el compromiso de trabajar para fortalecer unas bases éticas comunes que contengan los valores fundamentales del hombre, y por una convivencia integradora.

En el momento actual, en España esto es una gran necesidad y un gran reto para los partidos políticos que busquen realmente el bien común.

Desde su experiencia política, ¿cómo es posible que haya habido un giro tan radical en las políticas sobre sexualidad y familia en Occidente en tan poco tiempo?

Mercedes Aroz: Considero que este giro se inscribe en la secularización de las sociedades occidentales y en la evolución del pensamiento contemporáneo caracterizado por el rechazo a los imperativos y a conceptos universales, con la consiguiente pérdida de referencias últimas.

Esto ha significado que hoy se considere fundamental la autonomía ética y el respeto a la propia conciencia individual, algo que constituye sin duda un gran avance en el desarrollo de nuestras sociedades.

Sin embargo, este cambio ha llevado a un momento histórico en el que se manifiesta una pérdida de orientación personal, una crisis de valores morales y un cierto malestar cultural.

Éste es el contexto en el que el cristianismo debe desenvolverse.

Por ello, para que los valores cristianos progresen, hay que utilizar argumentos convincentes y mostrar su vinculación a la dignidad de la persona y a los derechos humanos.

Ésta es la única referencia objetiva que hoy parece que puede ser asumida por todos los ciudadanos en nuestras sociedades seculares y pluralistas.

En la situación actual, el cristianismo tiene un papel fundamental, pues existe el riesgo de que el vacío moral de nuestras sociedades lleve al deterioro de las tradiciones humanistas.

La mera valoración negativa de los problemas existentes, sin incorporar el diálogo con la cultura actual y la apertura a la que nos invita el Concilio Vaticano II, no contribuye a construir un futuro ético en el que los cristianos debemos participar.

Zenit.org

La història d'un somriure

Dedicat a tots els infants; a totes les vides humanes.

També a totes les persones que se senten soles en aquest camí de la vida.

Sempre hi ha un moment a la vida en què les persones ens plantegem si realment val la pena viure. Situacions on els dubtes s’apoderen de la nostra existència i sentim que portem una llosa massa pesada a l’esquena. Quan això passa, hem d’estar més atents que mai a les experiències que la vida ens regala; sentir-les, viure-les i estimar-les; perquè un gest o una decisió d’un instant ens pot canviar la vida per sempre. Uns segons d’incertesa viscuts amb fe ens poden obrir pas en el camí de la vida i de la felicitat; un camí que tots cerquem i que estem destinats a poder trobar.

Jo mai oblidaré aquell estiu que va marcar tan profundament la meva vida...

Estava apunt de complir els vint anys. Em sentia sola, perduda i desorientada. La meva vida estava immersa en un pou de buidor, eclipsada per una societat que m’engolia. Turmentada per profundes pors ocultes que guardava molt dins meu i encobria. Anava al ritme que marcava la meva rutina; sense sentit, perduda, sentint-me molt sola.

En aquestes circumstàncies d’absoluta foscor en el meu dia a dia, va arribar un temps de pausa, de descans que vaig convertir en un espai de bogeria. Un any més arribava l’estiu; els dies allargaven els seus moments de llum i de sol, la calor transformava en més pesades les jornades i l’olor d’alegria es començava a respirar per tot arreu: a casa, a la facultat, a l’escola del meu barri, als parcs i a la ciutat, en general.

Aquell estiu tenia pensat allunyar-me, fugir de la infelicitat que m’ofegava i de la qual no en trobava sortida. Les meves amigues havien decidit passar un mes de les vacances a un petit poble vora mar. En aquell indret la festa, la disbauxa, la gresca i l’oblit hi governaven i eren els estàndards que hi havia com a bandera d’uns grans dies de diversió garantida. La meva desesperança m’havia portat a creure que aquest era l’únic camí, la única via que em permetria escapar i aconseguir ser feliç, ni que fos per uns instants.

Vam llogar un bonic apartament i la colla d’amigues vam anar allà disposades a gaudir de la vida i aprofitar al màxim l’elixir de la joventut; volíem menjar-nos el món. Preteníem passar-ho bé i oblidar-nos de les infelicitats, dels records, de les pors que portàvem a dins. Preteníem trobar allà la clau de la felicitat, la felicitat de viure el moment.

A l’apartament érem vuit amigues i, tot i així, no fluïa massa la comunicació entre nosaltres. Eren unes vacances de desconnexió i cada una vivíem dins del nostre món, a la nostra bombolla. Podíem parlar i riure, però en el fons estàvem a quilòmetres de distància unes de les altres. Encara que convivíem, les nostres ànimes restaven allunyades, separades per murs invisibles. Només esperàvem el nostre moment de glòria, la nit. Quan el sol es ponia i la lluna començava a brillar tímida en un cel tacat d’estels, nosaltres ens guarníem, ens empolainàvem i sortíem disposades a volar i, en definitiva, escapar.

Va ser allà on el vaig conèixer. Un noi força alt, fort i esvelt, amb un somriure somiador i una mirada profunda. De seguida em vaig sentir atreta pel seu aspecte físic i per la simpatia que semblava desbordar en el seu interior. Ell també es va fixar en mi. Aquesta atracció mútua va suposar la millor via de fugida que em podia portar a sentir-me bé i a oblidar que jo abans era infeliç. Em trobava amb ell a les nits; de festa en festa. Parlàvem, ballàvem junts, m’abraçava, em besava... Em deia que s’estava enamorant de mi. Així dia rere dia; o, més ben dit, nit rere nit. Vaig passar tot aquell estiu pensant en ell. De dia no vivia; tan sols esperava la nit, el moment en què el veuria de nou. El moment en què sentiria el contacte de la seva pell amb la meva; dels seus llavis amb els meus. Els moments en què jo volava i creia ser feliç.

Cada nit esperava perdre’m en ell, sentir l’olor, el gust i la màgia d’enamorar-me de qui en el fons no coneixia. Creure falsament que ell m’estimava i enganyar-me enmig d’una fosa d’autèntica soledat i inquietuds. Escapar per viure. Viure per escapar.

Va ser una d’aquelles nits de passió i bogeria en la que vaig fugir del soroll de la festa, dels crits de la gent i de la pudor d’alcohol i em vaig entregar per complet a aquell desconegut que prometia estimar-me i m’oferia glops de passió incontrolada. Els meus pensaments eren una pintura molla per la pluja. No hi veia, ni pensava. La llum de la lluna i les estrelles es reflectia en els meus ulls esporuguits. Després d’aquella nit, no el vaig veure mai més.

El dia següent em va costar molt de llevar-me. Em sentia acusada per preguntes indiscretes de totes les companyes. Pràcticament no recordava res del que havia passat la nit anterior; només sabia que tenia unes ganes boges de que la llum del dia marxés, fugís i que el gran mantell fosc però ple d’estrelles tornés a cobrir el cel. La nit era la meva salvació.

Aquella nit, però, va ser diferent perquè ell ja no va venir al punt on ens trobàvem sempre. I l’altre nit tampoc. Ni l’altre, ni l’altre... Havia marxat i m’havia deixat de nou sola. Envoltada de gent però més sola que mai. Completament sola.

Els últims dies d’aquell mes van ser per mi tenebrosos. El sol no il·luminava ja el meu rostre; vivia en una foscor perenne. En el cel ja no hi veia estels. Els meus pensaments tan sols reproduïen la imatge obsessiva de la mateixa cara. Una cara que em somreia, em parlava, prometia estimar-me i, de cop, s’esvaïa. La por a viure s’havia apoderat de mi; la felicitat no existia. Vaig maleir el món i la meva vida. Em trobava perduda en una societat que enganyava, t’absorbia i t’abandonava després sense cap pietat. Tot era mentida. Vam tornar de les vacances i jo seguia immersa en una depressió profunda. L’estiu acabaria i jo sentia que la meva vida era una càrrega que no podria suportar. Volia desaparèixer.

* * *

Uns dies després del meu retorn a casa, enmig del caos de la desesperança i el desconsol, vaig sentir una força que em venia de molt endins; una força que no era meva, no em pertanyia a mi. Dins meu alguna cosa canviava. El meu cor, el meu alè, els meus sospirs es transformaven miraculosament en sospirs i batecs compartits. Hi havia quelcom dins meu; potser un altre cor que bategava enmig d’aquella infelicitat immensa. Un cor que lluitava per viure. Una altra vida es gestava en mi i em venia a salvar.

No podia ser. Jo seguia sola, estava sola enmig d’un món que m’eclipsava, que em deia a crits “Estàs sola” i “No tens ningú”. M’enganyava. Un món que m’arrossegava a atemptar contra la nova vida, tapar-la, amagar-la, eliminar-la i continuar en el meu pou de preguntes, de dubtes i de tristesa. Havia de seguir el camí que jo mateixa m’havia d’escriure i el que ara em passava m’ho impediria. Però estava equivocada, i alguna força superior a mi em resguardava i em va impedir caure en aquesta trampa.

Vaig patir, vaig plorar, vaig cridar, vaig resar. I, mentre les llàgrimes queien galtes avall i untaven el meu rostre de patiment, jo suplicava ajuda i demanava coratge a Déu. I quan més cridava, més sentia que ja era mare, perquè ja no cridava sols per mi; ja no respirava només per mi; ja no plorava per mi; dins meu dos cors bategaven al ritme del meu plor. Aquell petit cor ple de vida jo el notava, el sentia dins del meu ventre. Havia d’aferrar-me a la vida, perquè ja no em trobava sola.

* * *

Quan va néixer el meu fill, va omplir la meva vida de fe i de sentit. Va portar el somriure a la casa. Els meus pares em van ajudar en tot el que va ser necessari per tirar endavant. La meva tristesa es va convertir en alegria i els meus dubtes en coratge. Vaig entendre que la meva vida no era en va, sinó que vivia per ser feliç. M’havia calgut passar per aquell pou de foscor per entendre-ho, però Déu m’havia enviat un àngel per alliberar-me. A vegades, és necessari el patiment en cada ésser humà per després sentir la grandesa de descobrir el veritable tresor de la felicitat, de la vida. Havia estat atrapada en un món ple d’enganys i mentides; ple de miratges que t’atrapen i no et deixen lliure; ara, en canvi, dels meus ulls sortia gratitud, tendresa i ganes de viure.

Ja des del moment en què em van posar l’infant al damunt, vaig sentir que aquell era el veritable camí que em portaria a ser feliç. Vaig passar suaument la meva mà dèbil sobre la seva esquena, estàvem pell amb pell, cor amb cor. Respirava ja sense la necessitat del meu respir; vivia i el meu esperit se sentia més acompanyada que mai. La meva ànima acariciava la seva. Era el meu fill. Me’l vaig mirar i inexplicablement en els seus llavis semblava dibuixar-s’hi un somriure. Les meves llàgrimes relliscaven galtes avall, aquest cop, però, estava radiant de felicitat. Les infermeres que em van assistir al part em van comentar que mai havien vist que un nadó acabat de néixer semblés portar aquell somriure als llavis. Un somriure que transmetia felicitat, pau i alegria. Un somriure que comunicava llum i esperança pel món, per la humanitat; en el seu somriure s’hi llegia: Gràcies pel regal de la vida.

Era el meu somriure; era el meu àngel i m’havia salvat.

Aquella nit de primavera, a fora, brillaven més que mai les estrelles.

Maria Prats Aymerich

Finalista del concurs NArcís Lunes

Sant Vicenç dels Horts

Israel, la tierra del amado.

El amor verdadero se encuentra en el cielo

Desde hace ya unos cuantos años me dedico a leer el Magazine casi todos los domingos. En el Magazine de hoy (II/V/MMVIX) Lucía Etxebarría hablaba sobre una expresión muy oída hoy en día; hablaba sobre los “te quiero”. Me gustaría resaltar la frase: “Nadie nos ha enseñado el verdadero significado del amor”, ya que, a diferencia de muchas otras, creo bastante acertada. Lucía representa a la voz de la sociedad de hoy en día (no hace falta describirnos, ¿no?), la cual ya no sabe lo que significa el amor. Sólo aquel que se ha sentido amado puede dar amor. Y amar es humillarse, no sólo por tu pareja o hijo, si no por el que desprecias y al que no soportas; amar es morir por ellos. Amar es descender de nuestro pedestal de reyes, dejar nuestro orgullo de lado y rebajarse al otro. A veces es sufrimiento, que se transforma en plena alegría. Como decía una gran conocida por todos nosotros, “Ama hasta que te duela; si te duele, es buena señal”. El amor es algo tan grande que es difícil de expresar. Desde mi experiencia puedo decir que todo esto no es algo utópico e irreal. A menudo nuestro amor se limita a nuestros intereses. Porque, al fin y al cabo, tú eres la reina de tu vida. Tu orgullo es superior a todo ello. Pero llega un día en el que te das cuenta que eres incapaz de amar a nadie; que no soportas que te quieran. Y que estás sólo.

Pero de repente amanece, aunque no todo el mundo puede ver ese reluciente sol. Ahora me siento una gran privilegiada, porque ese increíble sol que vi aquel día, ilumina mi vida desde entonces. Sólo puedo dar gracias a aquellos que lo hicieron posible. Mis padres nos han enseñado a mis hermanos y a mí, este amor, verdadero. Pero no ha sido una enseñanza de palabras y más palabras; ha sido una enseñanza de hechos, con su propia vida. Sin ese amor, que mis padres un día descubrieron, ni mis hermanos ni yo existiríamos, ni tan siquiera el mayor. Pero, ¿de dónde viene ese amor que es paciente, servicial, que todo lo puede? ¿Dónde encontrarlo? El amor verdadero se encuentra en el cielo. El amor es Dios. Él es el único que nos ama incondicionalmente, seamos como seamos. Sólo cuando he descubierto y he creído este gran misterio he podido empezar a amar. Y mis padres han sido la prueba empírica de que con amor todo es posible; que para Dios, no hay nada imposible.

L.S.R.

JMJ Sydney '08

"El Puente"

La política és una idea moral

La campanya que va fer, el projecte que presenta Obama, és en primer lloc una idea moral. Ara mateix, quan en plena crisi proclama la necessitat d'una nova ètica de la responsabilitat que restauri la noció perduda de redistribució de beneficis i càrregues -allò que l'obamista Zapatero prefereix ignorar en la seva política econòmica-, està transmetent un criteri moral propi dels pares fundadors d'aquella república americana, que entenien l'economia no només com un produir més, sinó com un servei a una comunitat que persegueix el bé.

Només el liberalisme, la idea de l'egoisme com a motor positiu, i la mà oculta que regulava el mercat, van canviar tot allò. Obama en aquest sentit repara -veurem quant i fins a on- la ruptura produïda amb les fonts originals. I és que Obama, al igual que Clinton, i Blair, s'inspiren en bona part de la seva política en aquest corrent de pensament enfrontat intel·lectualment al liberalisme kantià, el comunitarisme, en la versió que té la seva referència en Sandel, més que en MacItyre o Taylor.

La idea moral es refereix òbviament a qüestions antropològiques, com les relacionades amb la vida (avortament, eutanàsia, ús d'embrions) el significat del ser-home i ser-dona i les institucions insubstituïbles que determinen (drets de pares i mares, matrimoni i adopció homosexual). Però també comprèn altres aspectes, com el càstig i reinserció dels delinqüents, els límits morals del mercat, dels beneficis i les altes retribucions, i en general la forma com es reparteixen les càrregues i les recompenses econòmiques. Afrontar aquestes i altres qüestions exigeix debatre idees controvertides sobre la vida bona, en lloc d'ocultar-les. La neutralitat sobre elles no existeix perquè quan un es declara tal cosa, simplement aposta a favor de la idea predominant en aquell moment.

La idea moral en política significa deliberar amb els nostres conciutadans sobre el bé comú i el destí de la nostra comunitat, però fer això requereix alguna cosa més que la llibertat de triar unes llistes cada quatre anys. Exigeix un determinat coneixement dels assumptes públics, sentit de pertinença i preocupació pel conjunt. En definitiva, un vincle moral amb la comunitat. Tot això demanda que el ciutadà posseeixi determinades virtuts tradicionals. Però el que persegueix la nostra política i la cultura mediàtica que l'acompanya és tot el contrari: escarn de la virtut, ocultació de la veritat, sentit de pertinença degradat a simple assentiment del cabdill postmodern i de l'aparell de partit.

Allò que és progressista ara no seria una nova llei sobre l'avortament, sinó saber per què és tan important que Sacyr no faci fallida després d'haver realitzat operacions financeres impresentables. Conèixer els arguments i debatre'ls públicament de perquè amb els diners de tots s'alimenta la salvació de qui més s'han enriquit, del perquè aquestes fortunes no responen de la situació amb els seus propis recursos en lloc d'utilitzar els nostres. En examinar perquè la crisi se salda enviant gent a l'atur sense plantejar-se què ha succeït, i on estan els grans beneficis de quinze anys d'expansió. Debatre sobre la necessitat en la gran empresa que els treballadors estiguin millor informats de la seva situació mitjançant la participació. Qüestionar la raó de que el Banc d'Espanya romangués silenciós quan bancs i caixes atorgaven a les grans immobiliàries crèdits que insultaven a la raó pel risc i la feblesa de les garanties.

En el nostre país, on la cultura política que alimenta els debats i els projectes és d'una depauperació desoladora, existeix l'estrany perjudici de que quan es parla de moral la solució tècnica desapareix, com si la reflexió ètica no correspongués a l'estadi superior de la racionalitat humana, i molta gent no sentís l'anhel d'una vida pública dotada de més significat i sentit, propi d'una societat bona. Necessitem una política basada en el debat de projectes de com ha de ser una societat bona i sobre com han de ser les virtuts cíviques que permeten construir-la.

La crisi econòmica, començant per la sequera del crèdit, és abans que res una sequera moral, i fins que no restituïm a la política el seu fonament i finalitat de ser una idea moral al servei d'una societat bona regida per homes i dones que busquen la virtut, perquè és condició necessària per a exercir el bé en la vida pública, mentre això no succeeixi, la indecència, és a dir la injustícia, continuarà florint.

Josep Miró i Ardèvol

31/12/2008

Israel, 1957

«Israel és el resultat d’una dispersió multisecular i enyoradissa, exacerbada per una de les explosions de barbàrie més grans, el nazisme alemany.»

Josep Pla

“La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra...”.

Aquestes paraules no formen part d’un retall de premsa de fa escassos dies. Són la mostra de que el conflicte a Palestina roman estàtic des de fa més de cinquanta anys. Josep Pla ens ho mostra a Israel, 1957. Llibre en què, a partir de l’estada d’un mes a Israel, l’autor explica la situació d’un conflicte que llavors només començava. Descriu, amb el seu estil detallista –i sovint, irònic- la realitat del moment; realitat vista des d’ulls catalans. Aquesta obra, des del punt de vista literari, és totalment descriptiva; és una obra total d’en [1]Josep Pla. Però hi ha quelcom que li dóna un gust totalment diferent a d’altres de les seves obres: el seu caràcter històric. De la forma més senzilla, descriptiva i, fins i tot divertida, l’autor explica l’origen del conflicte araboisraelí, que encara perdura. És aquest, segurament, el llibre ideal per a aquell estimat lector que vulgui conèixer realment l’origen d’aquest conflicte, sense cap mena de politització. Una de les seves característiques principals és la capacitat de predicció de l’autor. Sens dubte, a partir de la seva observació pot entreveure que la situació, en un moment o altre, havia d’esclatar. Cinc anys més tard d’haver-ho plasmat sobre un llibre, tindria lloc la “Guerra dels sis dies” (1962).

Pla segueix una estructura d’idees per tal de descriure’ns no només l’Israel de 1957, sinó l’Israel des de la seva fundació i la seva projecció de futur. El català comença el seu relat embarcant-nos en el Theodor Herzl, embarcació finançada per l’Alemanya Occidental (com a reparació de guerra) la travessia inaugural de la qual Pla en gaudí. Aquest viatge d’anada està totalment format d’infinites descripcions: del Theodor, de la meteorologia, la geografia i dels jueus. És capaç d’introduir-nos, en una dotzena escassa de pàgines, dins el vaixell, que ens durà fins a Haifa. Arribats a terra ferma, l’empordanès ens situa en aquell indret, totalment inestable des de generacions endarrere, a partir d’una introducció al sionisme: moviment de retorn a la pàtria jueva. Després de la destrucció de Jerusalem i el Segon Temple per part de l’emperador Titus (any 70), el poble jueu es dispersà per tots els continents. Llavors es formà l’anomenada diàspora. L’essencial fou l’esperança, generació rere generació, en què algun dia aquelles terres israelianes serien la seva pàtria. El sentiment d’enyorança cap a Israel es mantingué en la memòria dels jueus, com si de quelcom genètic es tractés. Aquesta enyorança, que durà divuit segles, l’autor ho considera clau per a entendre el sionisme.

No obstant, és també realment interessant el miracle d’Israel, tal i com Pla anomena a la problemàtica de l’aigua. Com és sabut, gran part del territori és terra àrida, estèril. Però malgrat això, l’esforç sobrehumà de superar les circumstàncies històriques i del moment i la naturalesa del país, van fer possible la realitat actual. Per a en Pla, aquesta obsessió permanent per a establir un espai acollidor de persones de diferents i variats indrets del món –la diàspora- li ha atorgat a l’Estat d’Israel una gran eficiència. L’autor ens mostra la situació agrària de l’economia del país a partir de les tres zones: el nord, Galilea –fèrtil-; el centre, format per les planures del litoral –colonitzat- i el sud, el Nègueb, desert pur. La base de l’eficiència del país es troba en les conduccions d’aigua, que fan arribar aquest recurs tan apreciat al sud, a les terres sense vida. A mesura que la immigració anà creixent, s’anà avançant la colonització pel desert, per a que hi tinguessin cabuda. Per a que aquesta població acabada d’arribar tingués quelcom per començar a prosperar, a viure, es crearen diversos [2]assentaments agrícoles basats sempre en el cooperativisme. Però el lector és preguntarà com, malgrat la gran eficiència en la gestió dels recursos i del territori, un poble constituït per persones d’arreu del món pot esdevenir una pàtria unida. La [3]política de l’aigua permeté arrelar els jueus a Israel, però què ha permès la unió patriòtica després de divuit segles de diàspora? Pla ens ho mostra fàcil: el renaixement d’una la llengua morta, l’hebreu. La situació babèlica s’intentà solucionar amb el ressorgiment de l’hebreu, i sembla que funciona. L’empordanès esmenta que [4]aquesta resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa [...].

Altrament, l’Estat d’Israel, com bé ja sabem, es troba envoltat d’unes fronteres realment sensibles. Pla es centra en el Golf d’Al-‘Aqabah com a un golf lliure ja de problemes. En canvi ens mostra la problemàtica del canal de Suez (que restava tancat) i als demés països àrabs, Síria, l’Aràbia Saudita i Jordània –amb la negació de l’accés al [5]Mont Scopus, entre d’altres- els quals s’oposen a l’existència de l’Estat d’Israel. Remarcarem però, una frontera d’importància actual, la franja de Gaza. Davant la situació que l’autor hi observà -de contínua inseguretat i violència i la poca efectivitat de l’acció de les Nacions Unides-, fou capaç de predir una altra guerra; predicció que es complí amb el succés de la guerra dels Sis Dies. Qui havia de dir a en Pla que el que ell ja entreveia fa cinquanta anys duraria encara dins els nostres dies...

L’autor subratlla l’occidentalització d’Israel, en relació a la seva classe política, la qual ha estat formada a Occident i s’engloba en l’Agència Jueva, l’Estat i la [6]Histadrut (la Unió de Treballadors) –primordial en la vida econòmica i social d’Israel. És un país occidental, democràtic i liberal, amb l’autoritat vetllada pel Parlament. La política fuig dels interessos creats; l’interès general i la crítica constructiva –no pas la indiferència- és el més abundant. Altrament, en termes econòmics, cal ressaltar l’eficiència dels recursos naturals, de l’[7]agricultura (i aforestació) i l’elevat esforç industrial. A diferència de l’agricultura –basada en la col·lectivitat- el sector industrial es caracteritza per petites i especialitzades empreses; són iniciatives particulars. El volum d’exportacions és la característica rellevant d’aquesta economia. Pla emfatitza la imprevisibilitat en què viu Israel, ja que com mostra la seva Declaració d’Independència, la seva missió és oferir una llar als jueus dispersos en la diàspora. Cada planificació que es fa, a mig o llarg termini, resta inhabilitat en la seva aplicació. No obstant, l’economia es troba en un moviment ascensional, gràcies als projectes basats en la rendibilitat (tant en la producció com en la direcció).

Un aspecte que l’autor dóna importància és la situació dels [8]refugiats. Afirma que el conflicte es fa etern per la gran quantitat de pensions (450 M.$) que reben aquests refugiats i els països en el quals viuen, Jordània i Egipte. Aquests refugiats viuen de les ajudes de les Nacions Unides i del món occidental. Estan indeterminats jurídicament. Tampoc s’ha fet res per aprofitar la seva mà d’obra. Viuen en un territori al qual no hi podem pertànyer i de la caritat internacional, de forma indeterminada, però eterna. Aquesta situació ha provocat que el terrorisme s’hi expandeixi, malauradament.

Altrament, Pla esmenta que la creació de l’Estat d’Israel, el fer realitat l’estat jueu, és quelcom espiritual; el territori no permetria allotjar-los a tots. Val a dir que, aquells que decidiren emigrar de la diàspora cap a aquest nou estat, ara viuen amb incomoditat i inseguretat. Per això, segons l’autor, posseir d’una força d’idealisme i passió és essencial per viure a Israel.

Per finalitzar, ens centrarem en un altre dels dilemes que Josep Pla ens planteja. La situació dels cristians a terra santa, ara dividida i totalment inestable, en especial a Jerusalem. Es lamenta de la manca de llibertat que tenen no només els que hi viuen allà sinó també els peregrins. Terra Santa es troba entre l’odi i la venjança, això dificulta i impedeix l’accés d’aquest peregrins als [9]llocs sagrats, rellevants per a un cristià.

Observem com aquest conflicte a hores d’ara encara perdura; un sol territori sobre el qual recolzen diversitats de conflictes; un sol territori on es veuen afectades tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana; un sol territori on la pau sembla una utopia eternament indeterminada. Aquest llibre d’en Pla ens dóna una perspectiva d’aquest conflicte araboisraelià molt àmplia, va molt més enllà de gran part dels articles actuals que podem trobar. Es centra en la vida d’Israel, en el seu naixement i la seva evolució, com a país i com a poble, a partir de tot allò que l’autor observa i viu durant la seva estada. No obstant, és un llibre obert del pensament d’en Pla vers aquest conflicte araboisraelià; si aquest llibre hagués estat publicat en l’actualitat, Josep Pla hagués estat titllat de sionista. No obstant, la seva posició es pot considerar com la més encertada, basada en els fets reals ocorreguts i en les seves conseqüències de forma objectiva, sense jutjar la història ni desprestigiar a aquells que s’hi veieren implicats i encara no n’han sortit.

L.S.R.

---

[1] Aquell lector que conegui Josep Pla, sabrà perfectament de què estem parlant.

[2] Com la moshava, el kibbutz, la mabara, etc. Les terres dels quals havien estat donades pel Fons Nacional Jueu a canvi de la seva posada en activitat.

[3] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 84

[4] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 97-98

[5] Josep Pla, en el capítol anomenat “Jerusalem, Jerusalem...” (pàg. 180) ens mostra el conflicte amb Jordània amb referència al Mont Scopus, en el qual els israelians hi tenien una universitat, un hospital i una biblioteca –tots ells d’elevada importància- als quals Jordània no els deixava accedir.

[6] Sindicat obrer amb els ideals sindicals del moviment laborista britànic. El pes dels fluxos migratoris a Israel són imprescindibles per a comprendre la Histadrut.

[7] Hi predomina el cultiu de regadiu, en especial de cítrics. Com hem esmentat anteriorment, l’aigua és l’element bàsic d’aquesta agricultura. L’exportació de producció agrària és característica de l’economia israeliana.

[8] Àrabs que marxaren d’Israel amb la creació de l’Estat d’Israel.

[9] El llac de Tiberíades, el mont Tabor, Canà, Natzaret, etc.

Gaza, terrorisme intermitent

"En la frontera de Gaza el terrorisme es intermitent. Els períodes de calma s’alternen amb les períodes de violència. Ara, els fedaïns tornen a infiltrar-se en territori d’Israel. Posen mines a les carreteres i als camins. Produeixen assassinats. Els fedaïns són generalment refugiats àrabs de Palestina que viuen en la franja, pobres diables pagats per Egipte i instruïts a l’Asih en la producció de violències. [...] La inseguretat és completa. Nasser ha tornat a la seva tàctica anterior a la guerra del Sinaí: els actes de terror continuats. És l’únic que interessa, tot i saber que les represàlies que els israelians produiran en els seus agents seran implacables. [...] Però, a més a més del conflicte de vastes proporcions, hi ha les petites incursions i barrabassades de cada dia. I és l’acumulació d’aquest conjunt de brutalitats que naixerà –quan arribarà l’hora– el xoc a gran escala. [...] La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra..."

Josep Pla

Israel, 1957

Partits polítics. Elecció interna?

Abans de tot, m’agradaria subratllar la gran paradoxa que caracteritza els partits polítics. Aquests, són actors encarregats de vetllar per la democràcia malgrat que aquesta no és tret característic en el seu funcionament intern. Segons Michells, tota organització està estructurada jeràrquicament. A més, als partits polítics, com a tota associació voluntària, qui marca el mecanisme de funcionament intern és aquell qui el funda i, altrament, aquesta associació ha de ser una unitat; ha d’ésser monolític. Amb tot plegat, observem com un partit polític és actor important a la democràcia (avaluació seguint les normes democràtiques) però, no obstant, el funcionament intern hi té irrellevància a l’hora d’ésser avaluat. Per tant, tot partit polític ha d’evitar que les discrepàncies internes del partit afectin al seu funcionament i objectius. Observem com els processos d’elecció interna són d’elevada importància per tal d’assegurar el bon funcionament del partit.

Des del punt de vista més social, es diria que els partits polítics haurien de fomentar la major participació dels afiliats i simpatitzants en la presa de decisions interna (en especial en l’elecció dels candidats). Però, de veritat és essencial això per a garantir un bon funcionament del partit? O per contra, aquest posicionament afavoreix la fragmentació interna i per tant, disminueix la força del partit com a unitat davant els altres partits? El meu posicionament es decanta més aviat per la segona qüestió. Primerament, perquè el fet de què internament l’elecció dels candidats es dugui a terme a través de primàries o assemblees produeix, irremediablement, competència interna. Ben mirat, es podria observar que aquesta competència interna afavoreix la participació i augmenta l’activitat del partit arribant així a més sectors de la societat i, tot plegat, afavoreix la democràcia. No obstant, si ho consideréssim això, cauríem en l’error de voler democratitzar l’interior dels partits. Un partit es crea arrel d’unes inquietuds o interessos d’una o més persones. Si aquests interessos i inquietuds són compartides per més persones, el grup augmenta, fins arribar a elevades dimensions. Però és necessari no oblidar l’origen d’aquest partit, el motiu del seu naixement, Com a tot capitalista que crea una empresa, qui funda un partit, vol garantir l’ideari fundacional. I això, sovint només hi ha una forma de dur-ho a terme i és mitjançant l’estructura jeràrquica en la qual la persona al capdavant és nomenada pel propietari de l’empresa; pel fundador dl partit. Perquè, com ja avançàvem anteriorment, el fet de dur a terme eleccions per escollir els candidats produeix divisió en el sí de partit; per tant, la convocatòria d’eleccions va en contra d’una de les característiques més importants d’un partit polític: la unitat. Ja que el fet que hi hagi diferents posicionaments provoca la pèrdua de la capacitat de competència exterior. Veiem per tant que unes eleccions afavoreixen la competència interna i, alhora, perjudiquen la competència externa. Els partits són, com observem, la combinació de les diferents lluites internes amb les de l’exterior, per tant, tot mecanisme que afavoreixi a reduir aquestes tensions internes serà un pas endavant per a millorar la competitivitat.

Altrament, com mencionàvem anteriorment, el fet de posar en pràctica un mecanisme d’elecció del candidat, es podria considerar com a un apropament a la societat; una obertura a les necessitats de la societat. Però, de nou tornaríem a caure en un error. Els partits polítics actualment funcionen mitjançant el bombardeig de productes (el programa), els quals van a parar als clients, a la societat, que garanteixen una sèrie d’objectius per la via democràtica. Veiem com el ciutadà a passat d’ésser participant a ser tractat com un client, al qual no li interessa gens ni mica el funcionament de

l’empresa ni els seus gerents. Simplement, el que vol és un bon funcionament i qualitat dels productes que solucionin les seves necessitats i la garantia de què són elaborats subjecte a les normes democràtiques.

Per concloure, veiem com actualment, els procediments d’elecció interna dels candidats no té sentit si es vol tenir competitivitat en el mercat partidista. Ja que com hem observat, la concepció del ciutadà envers els partits polítics ha evolucionat i alhora el paper dels ciutadans ha canviat, han esdevingut clients d’aquest mercat partidista competitiu, subjecte però, sempre, a la democràcia.

L.S.R.

Tinc temps...

El sol ja fa hores que a marxat a dormir. És tard, segons el temps. Però què és el temps? Què és l’avui i què és el demà? El temps és la principal excusa per no fer quelcom. Quantes vegades hauré dit “és que no tinc temps!”... i resulta que és un invent més. Les hores passen, els dies marxen, els anys volen, i de nou Nadal, de nou fent anys, una altra vegada cap d’any. El temps és res i menys. Però en canvi hi tenim la nostra vida lligada; sovint la meva vida depèn del tinc o no tinc temps.
Ara que tinc temps, és quan penso i rumio... no en coses tan absurdes com aquesta, està clar. Però aquests dies tot es para. No he d’estar pendent de les hores que dormo o deixo de dormir... al cap i a la fi, demà ningú m’espera a les 8 a Barcelona. No penso en el demà ni en l’altre ni en l’altre; penso en allò que he fet avui però, sobretot, en allò que podria haver fet en aquests darrers mesos i que no he fet, fent ús de l’excusa de sempre.
Quantes vegades m’has parlat i no t’he escoltat; quantes vegades has vist refusada la teva mirada; quantes vegades has esperat paraules que mai he pronunciat; quantes vegades has desitjat sentiments que he estat incapaç de mostrar; quantes, quantes, quantes... Moltes. El meu cor n’és conscient, però sovint no és ell qui actua, o almenys en el meu cas. Pensar i actuar racionalment és el meu gran defecte; només de la raó no pot viure l’home.
L’home neix fruit de l’amor. Per tant, sense amor no hi ha qui visqui; sense amor, res. L’amor és infinit, és perdurable, etern; no pas racional.
Aquesta nit a Castelló, de fred i pluja, el meu cor a vençut a la meva ment; és capaç d’actuar per sobre la raó; és capaç d’estimar sense comprendre; és capaç d’estimar a aquell que el va ferir.

L.S.R.

Catalunya i Espanya, una relació aferrissada

En la centúria del 1200 la civilització europea va viure un intens i perllongat conflicte cultural que, de no haver-se resolt, hagués tirat per terra els fonaments d'Occident. Va sorgir del xoc entre la filosofia d'Aristòtil, redescoberta a partir dels filòsofs musulmans i jueus, especialment de Ibn Rushd, Averroes, i la cultura hegemònica sorgida del pensament d'Agustín de Hipona, el gran savi cristià del segle IV, nascut en el que avui és Algèria.

Les diferències entre ambdues concepcions resultaven insalvables perquè discrepaven en qüestions bàsiques, com l'adquisició del coneixement, la comprensió de la veritat, i la naturalesa de l'error. Era un debat entre teòlegs (els agustinians) i filòsofs (els aristotèlics) en la qual fins i tot el llenguatge de l'altre “resultava incomprensible”. Però d'aquesta ruptura va sorgir el major projecte cultural d'Occident que continua fructificant en els nostres dies, suscitant pensadors de la talla de Maritain, i Alasdair MacIntyre. El seu autor va ser Tomás de Aquino.

La incommensurabilitat de cadascuna de les concepcions enfrontades feia difícil el reconeixement de l'altre, si solament es vivia en un dels dos camps. Per als contendents les opcions eren la ruptura, o aplanar les pròpies idees per a així fer-les convincents als altres. Ambdós plantejaments són els propis de la política catalana en el seu enfocament espanyol. Però Tomás no va escollir cap d'aquests camins sinó que, a partir de les concepcions contendents, va construir una nova i potent forma de pensar la realitat.

L'Aquinate es va preocupar de ser una espècie de nadiu de les dues cultures antagòniques per a les quals no necessitava traducció. Sense acceptar la ruptura, ni falsejar les diferències, va convidar a entendre els assoliments dels uns i els altres jutjats des de les perspectives del camp oposat, i a reconèixer les limitacions i defectes d’agustinians i aristotèlics, des dels seus propis punts de vista. No va conciliar l’inconciliable sinó que va construir un marc de referència nou on trobar-se. El seu èxit ha estat tan gran que la seva creativa forma de pensar segueix funcionant, encara que abans, Tomás va ser considerat sospitós i perillós per ambdós bàndols.

Crec que l'acritud a la que ha arribat la relació entre Espanya i Catalunya pot resoldre's mitjançant el mètode que assenyala aquell precedent com projecte viscut en el bé. No ha de ser tan difícil. Això nostre no passa de discrepància amistosa comparat amb la ferocitat amb la que pugnaven agustinians i aristotèlics.

Josep Miró i Ardèvol
La Vanguardia
VIII/XII/MMVIII

El Nadal Xammarià

París, Nadal de 1939. Xammar, que hi arribat fa mesos des d´Estocolm (des del 10 de frebrer), llegeix en una festa nadalenca el seu "Nadal a Barcelona" que publicaria a una revista de Buenos Aires primer i a El Poble Català després.

"Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel". Així acabava el seu particular Poema de Nadal. Xammar demanava als seus compatriotes un esforç per conservar l’esperança. Bon Nadal.

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre (.....)

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel".

Eugeni Xammar
desembre 1939

¿Cómo es el proceso de admisión de nuevos países en las Naciones Unidas?

El proceso de admisión de un Estado como Miembro de las Naciones Unidas se inicia con la solicitud del estado interesado -normalmente mediante el Presidente del Estado interesado- al Secretario General, el cual lo transmite al Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas.

Seguidamente, el Consejo de Seguridad, mediante votación de fondo (9 votos favorables, de los cuales 5 deben ser de los Miembros con derecho de veto) aprueba o rechaza esta solicitud. Si es aprobada, este órgano recomendará la solicitud de admisión a la Asamblea General. En el caso de que no lograse los votos suficientes igualmente pasaría a la Asamblea General, si esta lo aprobase, debería de nuevo el Consejo de Seguridad replantearse su aprobación. Solo si volviese a rechazarlo se paralizaría el proceso.

Acto seguido de ser examinada y aprobada la solicitud en el Consejo de Seguridad, y cuando la recomendación llega a la Asamblea General, esta se somete a votación. En principio, según el artículo 18 de la Carta de las Naciones Unidas, la votación es por mayoría de dos tercios pero, a menudo, mediante la diplomacia parlamentaria, se lleva a cabo por aclamación. Este ha sido el caso de la República de Montenegro.

En el momento en el cual la votación efectúa un resultado favorable, el Estado Solicitante pasa a ser, en ese mismo instante, Miembro de pleno derecho de las Naciones Unidas (llevándose a cabo, seguidamente, todo el proceso protocolario pertinente).

L.S.R.

'Bella'

Una gran pel·lícula:

"Els LOIS"

Aquí teniu tot un conjunt de fotografies dels LOIS. Des que es van conèixer a Sydney, passant per Burriana, per Lourdes...
On serà la propera?? Gran incògnita.
El que si sabem és que aquest grup formidable té un esperit etern.
Així que atents, perquè no han fet més que començar.

Created with Admarket's flickrSLiDR.

Doncs ja sabeu: si es mou el teu Lois, "laralalalá, déjalo bailar. . ."

Primer relat de l'avi Baldiri

Saboreando la Eternidad us convida a assaborir el Primer Relat de l'Avi Baldiri, escrit per l'Ignasi Segura. El podreu llegir clicant sobre aquesta breu introducció.

El nom de bateig d'en Baldiri Petit honorava al patró del seu poble natal, Sant Boi de Llobregat. La seva dona, Cisqueta Parés, havia nascut i viscut la seva infància en aquella Colònia del senyor Güell on Gaudí hi projectà una impressionant ermita que quedà inacabada, vora Santa Coloma de Cervelló.
Casats i amb quatre fills i una filla, vivien al carrer Raurich de Sant Boi de Llobregat, on els diumenges rebien la visita d'alguns dels seus néts, que els anaven a saludar i a menjar macarrons.
Aquest és el primer dels relats de sobretaula que l'avi Baldiri va explicar als seus néts i a la seva Cisqueta quan, un dia, es decidí a explicar-los allò que mai havia relatat a ningú des de feia molt de temps.

L.S.R.

Fent Balanç

Avui és un dia qualsevol d'agost a Castelló. Dies de tranquil·litat amb què he estat somniant durant aquest estressant curs però en els quals hi regna la meva gran mandra. No sabeu pas l'esforç que he hagut de fer per agafar un bolígraf... Però la bellesa de tota la natura verdosenca que m'envolta (joves i vells tarongers, xiprers, la majestuosa palmera, l'inacabable pi, llorers, pollancres...) i el fascinant acompanyament musical de les cigales, els grills i les campanes de la basílica fan que em rendeixi a aprofitar aquest temps, que tant enyoraré d'aquí uns mesos.

Tres mesos farà gairebé de l'inici d'aquestes vacances, que s'acaben. La velocitat dels temps és increíble, però més ho són els regals que durant aquest temps se'ns obsequien. I, a dia d'avui, només em queda agrair tots aquests regals que, durant aquest darrer any, he rebut de diverses formes, entranyables. Des del viatge a Loreto (Itàlia), ara farà un any, fins a la peregrinació a Sydney, passant per cada moment d'aquest últim curs de batxillerat.

A Loreto vaig viure com, sense humilitat, la carència d'amor incondicional és vencedora i, sense aquest amor, res hi ha que tingui prou valor per a la vida.

A cada instant d'aquest curs he tingut l'oportunitat de dur-ho a la pràctica i, un cop més, he comprovat que sola no puc fer-ho; que sense déu és impossible, perquè amb ell tot és possible.

A mitjans de juliol, a Sydney, no només vaig experimentar de nou tot plegat sinó que, en oposició a la meva raó, vaig sentir, veure, palpar i assaborir, fins a saciar-me, els fruits de l'esperit sant en aquella terra austral i en el meu cor colat.

S'allunya una llarga etapa, que sempre tindré present. S'apropa un futur incert, que arribarà veloçment, amb més dons i obsequis. Però el futur no és com un llibre que qualsevol, amb més o menys traça, pugui redactar. L'incertesa del futur i tots els esdeveniments ens posen a prova. Però sé que només he de tenir clar qui sóc i lluitar per mantenir-ho. I això tan sols tindrà un final feliç si tinc esperança, si creixo en la fe que se m'ha regalat. Només hi ha una manera de dur-ho a terme: estimant-vos incondicionalment.

No us martiritzeu amb el futur. Viviu el present, perquè les gràcies del 26 de juny de 2012 les rebreu el 26 de juny de 2012, no avui ni demà passat.

L.S.R.

Sydney '08

Sydney

PHOTOS

Con cien cañones por banda

Toni Soler

EXTINCIÓN. Cosas que están en peligro de desaparecer en España: el catalán, el euskera, el gallego, la sardana, el lince ibérico, la industria textil autóctona, los zapateros remendones, las librerías de barrio, las zonas de fumadores, los hermanos de leche, el atún mediterráneo, los bocadillos de atún, algunos nombres como Ramon, Montserrat o Aniceto, los videoclubs, las fotonovelas, los tiralíneas, las puestas de largo, Georgie Dann, el posfranquismo, el posmodernismo, el carlismo, el PCE, el pijama (como postre). Y muchas cosas más, entre las que no se halla, huelga decirlo, la lengua castellana, que no sólo no retrocede, sino que gana posiciones en todo el mundo.

Pues bien, a Miguel Delibes, Mario Vargas Llosa, Esperanza Aguirre, Albert Boadella y Telecinco - curioso cóctel patriótico- lo que les preocupa es que se extinga el español en los territorios que se emperran en seguir teniendo lengua propia, a diferencia de los ancestros indios de Vargas Llosa, que siglos atrás se dejaron asimilar con encomiable espíritu cosmopolita. Es impresionante el celo con el que estos hombres de la cultura defienden a la lengua mayoritaria y expansiva, la fría indiferencia con la que asisten al desplome del catalán (que presentan como un hecho natural, una fatalidad sin causa conocida) y la furia que muestran cuando - por fin- en Catalunya nos atrevemos a plantar cara al desastre, equiparando legalmente ambos idiomas, a menos que el Tribunal Constitucional se oponga. Por supuesto, los firmantes dicen que no les importa el castellano, sino los derechos individuales. Qué falta de coraje. Qué difícil respetarles.

ROJEZ. El éxito deportivo de la roja en la Eurocopa de fútbol ha significado una estupenda coartada para que el españolismo catalán salga de las catacumbas. Es cierto que, en contraste con el fervor patriótico desatado en el resto de la Península, las celebraciones por aquí han sido discretas y poco concurridas. Tampoco ha habido manifestaciones en sentido contrario, ni hemos tenido los reflejos de Ibarretxe al contraprogramar la euforia futbolera con su referéndum soberanista. El aficionado catalán medio desea la victoria de España: lo contrario (que también se da, pero en ambientes politizados) sería pedir demasiado.

Es demasiado para cualquier aficionado catalán no apoyar a Sabih, Capdevila, Cesc y Puyol, que además, junto ocon sus compañeros, han desplegado un juego excelente. Es demasiado mostrar resistencia ante el alud nacional-televisivo, en el que el polanquismo ha dado una lección de patriotismo guay. Es demasiado, finalmente, ejercer la catalanidad en un ámbito en el que a Catalunya se le niega la existencia. Y a pesar de todo, el apoyo catalán a la roja es mecánico y cerebral. Cualquier pachanga de la selección catalana reúne a más público. Imaginen, por un momento que la semifinal la hubieran disputado Catalunya y Rusia.

Imaginen el aspecto de nuestras calles y plazas, de Canaletes... Pero mientras no exista selección catalana, buena parte de la población seguirá con los estímulos castrados. Cualquier muestra de españolismo futbolero en Catalunya tendrá el pecado original de lo forzado, lo obligatorio.

Y todavía hay quien advierte de los peligros del nacionalismo, mientras grita “¡podemos!” junto a esta extraña coalición de progres y patriotas, con Manolo el del Bombo, Juan Antonio Camacho, Nico Abad y Àngels Barceló enfundados en su camiseta roja, el rojo de Cuatro y de España.

Con cien cañones por banda
QUÉ HAY DE LO NUESTRO
La Vanguardia [29/06/2008]

Un gran testimoni

El testimoni de Carlota Ruiz de Dulanto, impressionant.

L'origen dels nostres valors

Nietzsche considerà el judaisme (i després el cristianisme) l’origen de la fi de la moral de l’home noble; considerà que la moral judeocristiana esdevingué la dominant a causa del ressentiment que tingué cap a aquest home noble.

Des del meu punt de vista, opino que el predomini dels valors del cristianisme a occident es deu a quelcom oposat a aquesta visió de Nietzsche. Aquest, fa de l’odi l’element fonamental pel qual els homes febles –de moral judeocristiana– s’alçaren en contra els homes forts. Considero però, que tot plegat anà molt més enllà.

Seguint la filosofia de Nietzsche d’anar a l’origen de les coses doncs, des del meu parer, crec que ens hem de fixar en la genealogia d’aquesta divisió entre home fort i home feble. Foren les desigualtats socials, culturals i econòmiques les que ocasionaren aquesta separació dins la societat.

Per tant, davant d’aquesta societat desigual, mancada de principis morals de respecte al més dèbil, sorgí la necessitat de prosperar i progressar per tal d’assolir uns mínims de dignitat respecte a tots els éssers humans. És, en aquest punt, on entra en joc aquesta moral judeocristiana que tant fa patir a Nietzsche.

No és l’odi, sinó l’amor. L’amor, base essencial del cristianisme, és qui s’imposa a les desigualtats socials. L’amor gratuït que aquests homes febles sentien de déu els impulsà a obrir-se als altres estimant-los tal com eren, per tal de progressar cap a la igualtat. Una igualtat basada en els valors de llibertat, d’amor i d’esperança.

Per tant, a diferència de Nietzsche, que considerà l’odi i el ressentiment els causants de la dominació del cristianisme, considero que aquest canvi de valors –que perdura fins avui dia– fou degut a la necessitat d’establir igualtat i dignitat entre tots els homes. La qual cosa es dugué a terme a partir de l’amor desinteressat cap als demés, emmarcat dins de l’esperança com a via de progrés cap a un món menys desigual socialment.

L.S.R.

Localismes de Sant Boi de Llobregat

*Localismes/Vulgarismes/Barbarismes
Tradicionals de SANT BOI DE LLOBREGAT

Abans-d’ahir--> Antes-d’ahir
Adéu--> Adiós
Aigua--> Aiga
Allà--> en allà
Ampolla --> Butella
Antiga--> Antigua
Aquí--> en aquí
Avantpassats --> Antepassats
A mi/tu--> en a mi/tu
A on--> A von
A veure --> vejam
Bar--> Bart
Bolígraf--> Bolígrafo(u)
Camió--> Camión
Caprabo--> Camprabo
Casc--> Cascu
Cec--> Cego
Cel·les --> Celdes
Centre--> Centro(u)
Ciclista--> Biciclista
Comunió--> Comanió(u)
Contenidor--> Contenedor
Darrere--> Radere
Decidir--> Dicidir
Després --> Después
Digue’m --> Mana
Doblegar--> Doblar
Dóna’m--> Dom
(L’)Endemà--> (L’)Indemà
Enginyer--> Inginyer
Ensaïmada--> Ensiamada
Equivocat--> Etivocat
Església--> Iglésia
Estiu--> Istiu
Estiuejar--> Veranejar
Fotògraf--> Fotògrafo(u)
Futbol--> Fúmbol
Grapar--> Cosir
Homes--> Hòmens
Jaqueta--> Jec
Jesús--> Jejús
Joves--> Jòvens
Juliol--> Juriol
Kiwi (Kiui)--> Kiwi (Kivi)
La coca-cola--> El coca-cola
Lleixiu--> Legía
Llom--> Llomillo(u)
L’oncle--> L’onclu
Mediterrània--> Mediterrà
Mira--> Goita
Mira’l--> Mita’l
Mossèn (Joan)--> Mossan (Joan)
M’agrada--> Mi agrada
Ningú--> Dingú
Oblidar--> Olvidar
Compte!--> Oju!/Cuidado!(u)
Ordinador--> Ordenador
Paella--> Païella
Paellada--> Parellada
Paraules acabades en « rn » es pronuncien « ren » (a). Exemples:

Carn--> Càrren

Forn--> Fórren

Govern--> Govèrren

Hivern--> Hivèrren

Retorn--> Retórren

Paraules acabades en « rm »» es pronuncien « rem ». Exemples:

Dorm--> Dòrrem
Pastís--> Pastel
Pastisseria--> Pasteleria
Plàtan--> Plàtano(u)
Prior--> Priort
Programa--> Pograma
Progrés--> Pogrés
Quadre--> Quadro(u)
Qualitat --> Calitat
Regal--> Regalo(u)
Rellotge--> Relotge
Ronaldinho--> Rivaldinho
Rugby--> Rúmby
Safata--> Bandeja
Segles--> Sigles
Següent--> Sigüent
Seient--> Asiento(u)
Taxi--> Taxis
Telèfon--> Telèfano(u)
Televisió--> Televisor
Targeta--> Targe
Veure--> Vere
Veuràs--> Veràs
Vigila--> Vegila(a)
Vigília--> Vegília(a)
Vinga--> Vinguen

*Han estats recollits per l'Ignasi i el Samuel Segura i Renau

L.S.R.

*Localismes/Vulgarismes/Barbarismes
Tradicionals de SANT BOI DE LLOBREGAT

1. Abans-d’ahir--> Antes-d’ahir
2. Adéu--> Adiós

3. Aigua--> Aiga
4. Allà--> en allà
5. Ampolla --> Butella
6. Antiga--> Antigua
7. Aquí--> en aquí
8. Avantpassats --> Antepassats
9. A mi/tu--> en a mi/tu
10. A on--> A von
11. A veure --> vejam
12. Bar--> Bart
13. Bolígraf--> Bolígrafo(u)
14. Camió--> Camión
15. Caprabo--> Camprabo
16. Casc--> Cascu
17. Cec--> Cego
18. Cel·les --> Celdes
19. Centre--> Centro(u)
20. Ciclista--> Biciclista
21. Comunió--> Comanió(u)
22. Contenidor--> Contenedor
23. Darrere--> Radere
24. Decidir--> Dicidir
25. Després --> Después
26. Digue’m --> Mana
27. Doblegar--> Doblar
28. Dóna’m--> Dom
29. (L’)Endemà--> (L’)Indemà
30. Enginyer--> Inginyer
31. Ensaïmada--> Ensiamada
32. Equivocat--> Etivocat
33. Església--> Iglésia
34. Estiu--> Istiu
35. Estiuejar--> Veranejar
36. Fotògraf--> Fotògrafo(u)
37. Futbol--> Fúmbol
38. Grapar--> Cosir
39. Homes--> Hòmens
40. Jaqueta--> Jec
41. Jesús--> Jejús
42. Joves--> Jòvens
43. Juliol--> Juriol
44. Kiwi (Kiui)--> Kiwi (Kivi)
45. La coca-cola--> El coca-cola
46. Lleixiu--> Legía
47. Llom--> Llomillo(u)
48. L’oncle--> L’onclu
49. Mediterrània--> Mediterrà
50. Mira--> Goita
51. Mira’l--> Mita’l
52. Mossèn (Joan)--> Mossan (Joan)
53. M’agrada--> Mi agrada
54. Ningú--> Dingú
55. Oblidar--> Olvidar
56. Compte!--> Oju!/Cuidado!(u)
57. Ordinador--> Ordenador
58. Paella--> Païella
59. Paellada--> Parellada
60. Paraules acabades en « rn » es pronuncien « ren » (a). Exemples:

• Carn--> Càrren
• Forn--> Fórren
• Govern--> Govèrren
• Hivern--> Hivèrren
• Retorn--> Retórren

60. Paraules acabades en « rm »» es pronuncien « rem ». Exemples:

• Dorm--> Dòrrem

61. Pastís--> Pastel
62. Pastisseria--> Pasteleria
63. Plàtan--> Plàtano(u)
64. Prior--> Priort
65. Programa--> Pograma
66. Progrés--> Pogrés
67. Quadre--> Quadro(u)
68. Qualitat --> Calitat
69. Regal--> Regalo(u)
70. Rellotge--> Relotge
71. Ronaldinho--> Rivaldinho
72. Rugby--> Rúmby
73. Safata--> Bandeja
74. Segles--> Sigles
75. Següent--> Sigüent
76. Seient--> Asiento(u)
77. Taxi--> Taxis
78. Telèfon--> Telèfano(u)
79. Televisió--> Televisor
80. Targeta--> Targe
81. Veure--> Vere
82. Veuràs--> Veràs
83. Vigila--> Vegila(a)
84. Vigília--> Vegília(a)
85. Vinga--> Vinguen

*Han estats recollits per l'Ignasi i el Samuel Segura i Renau

L.S.R.

Les formes geomètriques, ideals i perfectes

La filosofia platònica fa de la geometria un exemple exacte d’idea perfecta. Per a Plató, cercles i triangles constitueixen figures sensibles realitzades a partir d’una idea essencial i ideal; realitzades a partir de la idea de cercle i triangle. Veurem com, en aquest aspecte, aquesta idea platònica, versemblant, pot ésser considerada com a real i certa.

Matemàticament, tot cercle és aquell espai delimitat per una circumferència. Seguint aquesta regla, per tant, no importa la grandària de l’espai que aquest ocupa ja que, sempre que aquest estigui delimitat per una circumferència, esdevindrà cercle. Veiem, doncs, que el cercle té unes propietats que fan que aquest sigui considerat com a tal. Aquestes propietats fan que, siguin com siguin les seves mesures, es puguin realitzar càlculs matemàtics a partir d’una única fórmula, genèrica, com per exemple la de l’àrea. Aquestes propietats verifiquen l’essència del cercle.

Altrament, a part d’aquest exemple –el del cercle– també en tenim d’altres, com la mateixa circumferència o el triangle. En aquest darrer cas, el triangle és una forma geomètrica que, malgrat les seves dimensions, té unes propietats essencials que fan que tres segments, enllaçats entre sí pels seus extrems, formin un triangle. Una d’aquestes propietats, i ben coneguda que és, és la suma dels graus dels seus angles –que sempre serà igual a 180–.

En definitiva, les formes de la geometria –ciència exacta– poden esdevenir ideals ja que la seva realització sobre la superfície no és equivalent a una figura concreta, particular, sinó que esdevé la representació sensible de quelcom essencial, ideal i perfecte, perquè les seves dimensions, color o situació, no incideixen en les seves propietats. Aquestes propietats són les que representen l’essència de la figura geomètrica; són les que fan que aquesta sigui concebuda com a ideal i perfecta.

L.S.R.

La filosofia actual

La filosofia ha estat clau per poder arribar als nostres dies. No obstant, actualment, la funció de la filosofia ha anat perdent importància o, si més no, ha deixat de ser el que ha estat en els darrers segles.

Considero però, que abans d’endinsar-nos en aquest aspecte de la funció actual de la filosofia és necessari saber què és el que entenem per filosofia.

Etimològicament, filosofia significa la cerca del saber; la recerca del coneixement; intenta buscar el perquè de les coses.

La filosofia ha estat, al llarg de la història, l’element més important per a la societat; ha estat l’instrument per cercar la realitat i el coneixement.
Per tant, des d’aquest punt de vista, considero que la filosofia, actualment, ha quedat més que desbancada per la ciència. És aquesta última la que, en les darreres dècades, s’ha situat al capdavant de la recerca de la realitat i, consegüentment, de la seva manipulació.

Podríem dir, llavors, que la filosofia s’ha convertit en una recerca del perquè de tot allò que està fora de l’abast empíric –palpable amb els sentits– i racional; del perquè de tot allò a què la ciència no hi pot trobar respostes.

És, en aquest punt, on la filosofia hi troba important cabuda actualment, però també en un futur. Ja que, cada cop més, la globalitzada i homogènia societat, que ha materialitzat els seus actes i accions, està assedegada de respostes a fets que no tenen cap explicació –ni per l’estimada experiència ni per la venerada raó–; està necessitada de respostes que donin sentit a la vida.

En definitiva, la filosofia, actualment, està present com a instrument de recerca dels perquès dels quelcoms inexplicables; està present com a eina per trobar el sentit a la vida d’una societat insensible, totalment impersonal i amb un horitzó indefinit, la occidental.

L.S.R.

La Laicidad de Sarkozy

Difícilmente -nada es imposible- oiremos de algún político español las siguientes palabras:

“No tengo una concepción sectaria de la laicidad. Creo que la mayoría de hombres y mujeres de nuestro siglo tienen necesidad de la religión. En la Francia del tercer milenio, el lugar que ocupa la religión es central. Quiero precisar que la religión es un hecho exterior a la República, que garantiza que todas las religiones puedan transmitirse. Creo pues en una laicidad positiva que garantiza el derecho fundamental de la persona a vivir la religión. La laicidad no es enemiga de la religión. Creo que es útil recordar esto cuando los practicantes religiosos son asimilados a los extremistas”.

Nicolas Sarkozy

Sueños de Todos

¡Cuelga tus sueños!

L’art, el llenguatge de la història

Després de realitzar la visita a l’exposició Picasso pinta el Guernika, a Can Castells Centre d’Art, la visió de l’obra del Guernika de Picasso esdevé molt més que artística.

Aquesta exposició mostra com sovint l’art esdevé inseparable de la història; com l’art es converteix en el llenguatge per expressar el que a vegades no es pot fer amb paraules, ja sigui per la seva prohibició o pel seu contingut tan dens d’emocions i sentiments que cap mot és digne ni capaç de representar-ho. El Guernika n’és un exemple d’aquest lligam entre art i història i aquesta exposició ho mostra amb la millor claredat possible.

Mentre a Espanya la guerra entre republicans i nacionals anava avançant, a París es realitzava la setena [1]Exposició Universal, tot plegat, durant el transcurs de l’any 1937.

En aquest moment històric, l’art ja havia adquirit gran varietat d’estils i formes i, a Espanya, destacava com a gran artista el pintor Pablo Picasso. Ell era l’encarregat de realitzar la pintura representativa del Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Universal parisenca, la qual aixecà molta expectativa ja que es tractava del Pavelló d’un país en guerra civil.

Picasso, malgrat la seva pràctica, popularitat i tècnica, no aconseguia trobar cap tema adequat per ser mostrat a París.

El temps passava i les seves idees encara es tornaven encara més difuses. Però, succeí a Espanya un fet que no només marcà aquella futura obra de Picasso sinó la història espanyola i internacional.

El [2]26 d’abril de 1937 la històrica vila basca de Guernika fou bombardejada sense cap mena d’escrúpols; fou arrasada i cremada com si d’un camp de proves es tractés. I és que fou així. El bombardeig d’aquesta població civil fou dut a terme per l’aviació alemanya i italiana, convertint així la vila en un camp de proves de l’aviació en perspectiva d’una futura II Guerra Mundial.

Aquest dramàtic i tràgic succés fou recollit per Picasso en la seva obra, Guernika, que fou mostrada a l’Exposició Universal de París. El malagueny considerà aquest fet com a la guspira de la lluita entre el feixisme i la democràcia, per això, el Guernika ha esdevingut l’obra simbòlica de la lluita per la pau.

Guernika des de la mirada internacional

L’impacte del bombardeig de Guernika fou diferent a l’interior d’Espanya que a la resta del món. El motiu d’aquesta diferència és més que evident. Gran part del territori espanyol estava ocupat per les tropes franquistes, cosa que feia que la premsa fos manipulada. Els mitjans de comunicació del territori sota comandament nacional transformaren el bombardeig de Guernika en un simple incendi auto-provocat.

Com bé es pot observar al [3]Diario de Burgos, exposat a Can Castells, les tropes estaven a tan sols dos quilòmetres de Guernika es proclamà l’incendi. En contraposició, el diari Euzkadi ho titula com: La vesania fascista, Guernika en llamas.

Altrament, la premsa estrangera en feu un ressò totalment real, reflectint la realitat ocorreguda al País Basc. Diversos diaris exposats mostren el tractament de la notícia. D’una banda, [4]L’Humanité i [5]CESOIR, destacà la reducció a cendres del poble basc amb els bombardejos de l’aviació de Hitler i de Mussolini.Tanmateix, el diari anglès [6]The Times anà més enllà i qüestionà la vertadera responsabilitat, si dels alemanys –els qui bombardejaren la ciutat- o dels nacionals.

L.S.R.

---

[1] Anomenada «Exposition Internationale des Arts et des Techniques»

[2] El General Mola advertí just abans d’atacar a la població, amb les següents paraules: He decidido terminar la guerra en el norte de España, quienes no sean autores de asesinatos y depongan las armas o se entreguen serán respetados en vidas y haciendas, si vuestra sumisión no es inmediata arrasaré Vizcaya empezando por las industrias de guerra, tengo medios sobrados para ello.

[3] Amb titular: Saludo a Franco:¡Viva España!

[4] Dairi francès, amb el titular: Mille bombes incendiaires lancées par les avions de Hitler et de Mussolini, réduisent en cendres la ville de Guernika.

[5] Diari francès, amb titular: Dans les ruines de Guernika.

[6]Diari anglès, amb titular: Responsabilities for Guernika: nationalists or germans?

Las Exóticas Vacaciones

Toda familia que quiera pasar unas vacaciones distintas e inolvidables debe visitar, en Millet, el lugar dónde vivirá nuevas experiencias realmente sorprendentes, fantasmagóricas y alucinantes, la Exoalquería.

Limoneros, magnolias, palmeras, higueras, plataneros, tulipanes, naranjos, cactus y todo lo inimaginable, sin olvidarnos de sus magníficos habitantes: los animales, serán vuestra mejor compañía.

Las horas de la comida serán únicas, ya que tendréis unas invitadas excepcionales y charlatanas, que os harán la comida mucho más amena. Ellas son las adorables abejas, vestidas de carnaval y con sus arrugadas alas.

Pero lo verdaderamente emocionante llega con el hechizado anochecer. De entre la penumbra aparecen mujercitas preparadas para asistir a la mejor de las fiestas: la matanza de cucarachas. Se colocan sus mejores trajes: de tonos rojizos, sucios, malolientes y repugnantes, para pasárselo en grande. Ya que a todas ellas les llegará el día del triunfo: morir habiendo causado espanto a algún miembro de la familia alojada. Pero eso no es todo, a partir de la media noche tiene lugar la gran carrera. Rápidas como el viento e inesperadas, corretean por toda la casa metiéndose por todas partes, en el lavabo, en la bañera, debajo de las camas…hasta alcanzar la meta: la nevera, llena de deliciosos premios.

Pero tranquilos, si a uno le aburren las carreras de cucarachas, después de cenar puede degustar, como postre, de las grandes risas que jamás uno haya imaginado. Los brazos de los grandiosos árboles –chopos, nispereros, entre otros– empezarán a temblar y las hojas enloquecerán como si de cosquillas se trataran. Y es que las vecinas, las ratas, de miradas diabólicas, de cuerpo poco definido y de sonrisa austera, tienen como hobbie salir de noche a tomar la risa de los tímidos árboles.

Por otro lado, la sala de fiestas siguiente, que tendrá lugar en el porche de la Exoalquería, será una danza que cuenta con largos años de historia, considerada patrimonio de Millet, y que sus ensayos se llevan a cabo cada noche a partir de la una de la madrugada. Esta es la danza de los dragones. Ellos actúan siempre bajo el lema Baila, baila, con nosotros, así que preparaos para bailar.

En definitiva, realmente, la vida y la felicidad en Expoalquería se hallan en la noche, convirtiendo a esta en mágica.
Y no es para menos, hasta en los dulces sueños la compañía está asegurada. Con bonitos tatuajes despertarás, con el copy-right de Mosquitos S.A. Y este despertar no es más que un radiante amanecer con la magnífica orquestra sinfónica de fondo: tenores grillos y sopranos cigarras. Combinación perfecta para un buen desayuno sin que le falte el toque salado de la carretera general.

Por lo tanto, Expoalquería, ideal en fauna y en flora, también lo es en vistas perfectas, para una familia perfecta, como la vuestra.

Dèbora Segura i Renau

Certamen Literari 2008 - Llor

Un nou Gatonde: Fundació G3T

Fa trenta quatre anys –en temps de fam, guerra i malària– nasqué, a Burundi, una de les dones que faria renéixer la regió de Gatonde. Ella fou Angélique Ciza.

Es casà amb tan sols 18 anys, a canvi de dues vaques, amb un mestre congolès. Després de continuats i inacabables atacs contra el barri on residien, decidiren marxar a Gatonde.

En aquell temps d’incerteses, dubtes, tensions, i desesperació apareguí una estrangera al poble. Les incessants preguntes que l’estrangera li formulava van portar Angélique a col·laborar amb ella. Aquesta estrangera era la Mat, una nutricionista i economista que viatjà a Burundi amb l’ànim d’ajudar a aquella població. Durant la seva estada, que durà 7 anys, emprengué un gran projecte social a Gatonde.

Aquest projecte anava adreçat a la població infantil de tot la zona. El principal objectiu fou la creació d’un centre nutricional per a menors de 5 anys. Seguidament, atengueren fins i tot parts, feren arribar l’electricitat i crearen l’escola. Aquesta escola acollí a centenars d’infants de tot el pujol de Gatonde.

Però, tot aquest procés anà acompanyat de nits de por sense dormir, de neguit incontrolable per si en un moment o altre havien de fugir. Els mateixos veïns, amables, de nit podien ser l’enemic. Rebels i militars, una lluita constant; havien d’anar sempre amb cura de no accionar de forma de sospita traïdorenca per ambdós bàndols.

Malgrat l’arribada de la democràcia a Burundi l’any 1993, els combats entre els militars i els rebels continuaren notòriament. D’ençà de les primeres eleccions democràtiques s’ha arribat a diversos acords de pau, sovint interromputs per atemptats rebels.

Actualment però, la situació a la zona de Gatonde és de tranquil·litat i d’esperança. Gràcies a la pau instaurada a la regió i a la Fundació G3T, institucionalitzada l’any 2004, la qual fou finançada, en un inici, amb capital de diverses ONG’s i d’espanyols que confiaven en aquell projecte. Actualment, aquesta fundació –de la qual formen part Angélique i Mat– respon a les necessitats de 29.000 persones de tota la zona.

Aquesta burundesa de 34 anys ha vist néixer, de l’esperança, un nou Gatonde que permetrà que els seus deu fills creixin, aprenguin i gaudeixin d’un poble afectat per guerres i traïcions, malària i fam, però reconstruït sobre fonaments de pau.

Més informació

L.S.R.

Meine Zukunft

Ich will ein Studium, dass welche Eigen schaften esfördert. Diese Eigenschaften sind: man muβ kenntnisse von Statistik und Technik von Analyse haben; man muβ Informatzionen suchen könen, man braucht Synthese wissen und auszustellen; und, endlich, zu argumentieren und Fähigkeit von Ansprache zu haben.

Andere Sagen, dass auch sehr wicthig sind: man kann English und andere Sprachen (zum Beispiel: Deutsch) sprechen; Informatik kenntnisse und Internet haben; und, auch, muβ man Mathematik könen, mit Flussigkeit und Leichtigkeit. Während der vier Jahren von Studium, muβ man Kenntnisse von Jura, wirtschaft, Geschichte, politik und Soziologie erwerben.

Aber, die Frage ist, von welchem Studium spreche ich?

Er ist ein neunes Studium in Spanien (und Katalonien). Aber, in Länden wie Frankreich, Italien und das vereinigte königreich ist dieses Studium sehr gewöhdich.

L.S.R.

125 Anys amb tot l'amor de Joaquima

L'escola Sagrat Cor-Vedruna de Sant Boi ja fa 125 anys que és a la nostra vila. Diversos actes han estat realitzats al llarg del curs com a celebració. A continuació adjunto una poesia realitzada per una alumne de sisè de primària que resumeix, en belles paraules, el que ha estat i és aquesta escola.

125 Anys amb tot l'amor de Joaquima

Vam començar un dia

amb esperança i il·lusió,

al capdavant Santa Joaquima

i amb la nostra germanor.

Els anys han passat,

i ara han començat

uns 125 anys

per a tota la humanitat.

Els alumnes han après

tot l'amor de Joaquima,

que ara des de el cel

un petó ens envia.

Amb esforç i comprensió

hem dissolt tots els problemes,

amb l'ajut d'un amor

que tenim tots en el cor.

Ja fa un segle que és aquí,

a un poble molt humil,

quina sort que hem tingut

que a Sant Boi haguem nascut.

Però encara no ha acabat

aquest camí tant llarg que hem fet,

perquè falten moltes passes

fins a l'infinit del blau cel.

Lledó Segura i Renau
1r Premi Jocs Florals
Vedruna-Sant Boi

Memòries d'un Nou Cavaller

Qui havia de dir, que aquí, amb els temps que corren, es tornaria a parlar del pobre Doctor Grimau. Tu, gran amic meu, que tota la teva vida l’has viscuda a contracorrent, contra grans tsunamis i petites calmes. Vas ser anomenat l’ovella negra de la ciència, sorties en totes les converses fent de tu tota mena de facècies. Tot això pel simple fet del teu gran estudi, basat en la humanitat, en el futur de tots nosaltres. La teva gran teoria, que tants mals de cap et va adreçar, una teoria que portaves sempre sota el braç, i que mai et vas deixar prendre ni refregar.

Potser era massa voluminosa per a que els nostre cervell la pogués entendre, ja que ningú, mai, havia posat la història enlaire, un interrogant al que tots nosaltres anomenàvem el passat, però que tu deies que sempre tornaria. Mai et vaig comprendre, però em va estranyar del que duies sota el braç, quan ens vas explicar a mi i a la resta de companys la gran teoria. M’ho vaig repetir una vegada i una altra, sense poder imaginar el que tu venies anunciant. Però a la fi ho vaig veure:

“Hi havia un home vell, un bon cavaller amb un enorme escut i una armadura el doble de pesant que jo. Sí, era jo. Perquè aquell home tenia la cicatriu que tant em feia baixar l’autoestima. El cas és que, no anava disfressat, sinó que semblava que m’hagués introduit en el Quixot –el llibre de l’escola que tant em va costar llegir–. Després van arribar més homes, i a la llunyania, treien el cap centenars de cavallers que, com vaig comprovar després, ens havíem convocat per a lluitar. I lluitàrem però, em vaig caure del cavall i em vaig veure al terra fred del pis. Havia caigut del llit. Per a mi, no va ser un somni més, a partir d’aquella nit vaig començar a seguir els teus passos.

Vaig esborrar la teva imatge d’estrafolari i eixelebrat Doctor Grimau. N’en vaig crear una de nova, la d’un doctor savi i aciençat, sabent a tothora el que et deies. Et vaig seguir de lluny, no volia que ningú s’adonés que jo em creia i comprenia el que tu explicaves. No obstant, els del meu voltant, amics i família, es van assabentar de la meva comprensió i atenció a allò que tu anunciaves.

Només tenia catorze anys quan em van enviar intern a una escola del nord d’Escòcia. Hi estava tancat. No vaig poder sortir mai d’allà, ni tan sols per vacances. Només em venien a visitar. La meva família sabia que allà jo no podria seguir els teus passos, d’aquesta manera volien que me’n oblidés. I ho van aconseguir.

Amb divuit anys vaig tornar a Barcelona i vaig doctorar-me en psicologia. Més tard, amb vint_i_sis anys em vaig casar i al cap de dos anys més vem tenir en Blai. Seguidament, van venir els bessons, l’Urko i l’Itziar. Tenia la vida més que feta, fins que una dia es va revelar una notícia a nivell mundial. I vaig pensar en tu.

Científics, governs i ciutadans deien que no podia ser cert, però l’estudi estava fet i més que revisat. No ens havíem d’enganyar. Aquella notícia era la realitat: només quedaven tres anys d’energies no renovables. Jo no em vaig sobresaltar, al cap i a la fi, m’ho esperava des que tenia catorze anys, inconscientment, mai se’m va esborrar. Se m’havia quedat gravat. Segons tu i la teva teoria, a partir d’aquí aniríem retrocedint en el temps. Al cap de pocs anys tornaríem a estar al barroc, renaixement, a l’edat mitjana... era impossible! No podia ser cert..., quan ja havíem arribat fins aquell punt, no ho podia admetre. Van ser els tres pitjors anys de la meva vida, i de tots, es clar. Uns gastant tota l’energia que podien, d’altres fabricant objectes i aparells d’energia renovable, governs histèrics, ciutadans en estat de xoc... Els únics que es van quedar indiferents foren els indígenes australians i americans i les tribus de l’Àfrica.

Quan vaig complir trenta cinc anys estàvem en una fase pre-industrial, és a dir, només quedava alguna fàbrica amb energia hidràulica, no teníem ni llum, ni gas, ni aigua corrent. Al cap de cinc anys més, va ser pitjor. I així, cada cinc anys retrocedíem cent anys en el temps.

Fins que van arribar les guerres o més ben dit, fins que vàrem iniciar les guerres. Una lluita constant de terres i patrimonis. Vàrem arribar a la era que tu, doctor, vas dir que duraria centenars d’anys i on la gent nascuda al segle XX i XXI moriria al no poder suportar-ho. En part, va ser cert, moltíssima gent moria per la guerra i la que no, entrava en estat de xoc i d’incomprensió absoluta. A aquests últims, els seus propis fills i descendents els mataven o els tancaven en torres ja que deien que s’havien tornat bojos.

Però he quedat jo. Aquest canvi tan brutal d’èpoques també ha afectat a la meva família. Amb una dona incapaç de dir bon dia. Igual que en Blai i l’Itziar, junt amb el seu marit. Tots ells, amb un estat de xoc tan elevat que fa que els hagi de cuidar jo tot sol ja que sinó, els seus propis fills els matarien. L’Urko, en pau descansi. Els meus néts, al llunyà horitzó lluitant per la que era i és la meva pàtria i per a ells la seva terra. La qual un dia va ser Catalunya i més tard anomenada Corona d’Aragó.

I jo aquí, tancat a casa, amb quatre persones que només dormen i mengen. Sóc l’eixelebrat i estrafolari Doctor Puigderajols. Surto en totes les converses fent de mi tota mena de facècies. Tot això per la meva simple teoria, que tants mals de cap m’ha portat. Deu ser massa voluminosa per a ells ja que no entenen que fa quaranta cinc anys teníem cotxes, televisors, electrodomèstics... perquè simplement, no saben el que és.

Han estat a punt de tancar-me en una torre per boig, però han pensat: Per què tancar-lo si es tanca ell mateix amb els altres quatre a casa seva?. Però el consegüent ha estat pitjor, m’han enviat a lluitar. Per això estic aquí, redactant les meves memòries, ja que va haver un dia en que la gent sabia el que això significava.

Amb setanta cinc anys, lluito dia rere dia com un gran cavaller, tot ornamentat i amb armadures, reconstruint la imatge viscuda al somni que vaig tenir ara farà seixanta anys.

Qui havia de dir, que aquí, amb els temps que corren, tornaria a pensar en tu, pobre Doctor Grimau, gran i estimat amic meu.

L.S.R.

Any 2004

Generación Benedicto

[1]"Me alegra, que en este libro el diálogo cobre vida de una forma muy realista, que las preguntas no estén escritas por los que las responden, sino por jóvenes, que plantean su búsqueda más personal y se vuelven con ello representantes de su generación."

Benedicto XVI

Generación Benedicto XVI nació en el año 2005, a raíz de la Jornada Mundial de la Juventud en Köln, Alemania. Entre otros motivos, esta iniciativa vino impulsada por la carencia o tergiversación de los acontecimientos ocurridos durante este encuentro por parte de los medios de comunicación alemanes.
Actualmente Generación Benedicto está vigente en EE.UU., Suiza, Italia, Francia, España y Alemania.

Más información

L.S.R.

[1]Extracto del prólogo del Papa Benedicto XVI sobre la Generación Benedicto en el libro "Generación Benedicto. Cuestiones vitales de los jóvenes: Respuestas de acuerdo con el espíritu del Papa"

¿Victoria o derrota?

Lunes de reflexión. Como bien la mayoría imaginábamos el triunfo ha sido claro y lógico.



Cuando la oposición no sabe hacer de oposición y cuando los electores tenemos miedo a un gobierno anticatalán, la balanza se decanta hacia el casi único lado posible. Si, el casi único, ya que nos han hecho creer que solo el bipartidismo es posible. Y no es así. Estas elecciones, más que una victoria socialista han sido una derrota del pluralismo.



La niña, por suerte, no nacerá. Pero, ¿todo seguirá como antes? Demasiada esperanza tenemos que tener para confiar en lo contrario.



En estos momentos es cuando pienso: menos mal que mi vida no depende de gobiernos ni oposiciones -aunque lo intenten-; mi vida se va forjando, paso a paso, por un camino de amor del que nadie jamás será capaz de separarme.

L.S.R.

La independència de Kosovo

La independència de Kosovo,

un somni fet realitat.

La mort de [1]Tito i una crisi econòmica provocà la fi de la República Democràtica Federal de Iugoslàvia, que quedà dividida en [2]sis repúbliques. D’aquestes sis repúbliques, hi destaca Sèrbia, coneguda arran del [3]conflicte de Kosovo i, d’altra banda, per l’assoliment de la independència de Montenegro, a l’any 2006. Centrem-nos però, en el conflicte albano-kosovar.

Cap als inicis de la dècada dels anys ’90, els moviments pacifistes per assolir el somni de la població albano-kosovar afloraren, però amb un mitjà clar i concís, el de la no-violència. No obstant això, temps més tard, com a tot moviment d’independència, la població albanesa més radical s’agrupà i formà l’Exèrcit d’Alliberament Kosovar. Aquest moviment, a favor del recurs de la violència, fou el responsable de nombrosos atacs dirigits a la minoria sèrbia de la província kosovar.

Després de nombrosos conflictes entre l’any 1996 i 1999 entre Sèrbia i Kosovo, aquest últim aconseguí l’administració [4] de la seva província, fixant la mirada en el futur.

A les eleccions de l’any 2007 resultà triomfant l’antic guerriller [5]Hashim Thaçi, el qual retornà l’esperança al poble kosovar, ja que durant la seva candidatura declarà fer realitat la independència de Kosovo.

L’esperança donà fruits i, mesos més tard, el 17 de febrer de 2008, era declarada la República de Kosovo com a independent, de forma unilateral, de la República de Sèrbia.

Aquest succés ha tingut i continua tenint una repercussió molt important a nivell internacional. La Unió Europea i els EUA han recolzat aquest fet mentre que Rússia (entre d’altres) la refusat totalment. A casa nostra, el ministre de l’exterior del govern espanyol féu unes declaracions al diari Público envers aquesta proclamació d’independència: “Espanya no va a reconocer el acto unilateral [de la proclamación de la independencia de Kosovo] porque no respeta la legalidad internacional”.

Però, d’altra banda, molts han aprofitat aquest fet per relacionar-lo amb els nacionalismes basc i català, en especial -malgrat sembli curiós- a fora d’Espanya, on aquest succés ha suscitat diverses opinions. A [6]Berlín, la negativa de reconèixer la independència de Kosovo a fet retornar a l’Estat Espanyol el seu posat mediàtic, el de jugar fora de joc (envers l’Unió Europea). D’altra banda, a [7]Lausanne, el fet kosovar a obert grans debats sobre la situació de Catalunya i Espanya mentre que hi triomfa el nul interès per les properes eleccions espanyoles. I, finalment, a [8]Edimburg, la coneguda [9]frase del Ministre d’Exteriors espanyol acompanya a Espanya en tots els titulars escocesos.

En definitiva, observem com aquesta solució a un conflicte que ha durat anys i que ha complert el somni de la població albano-kosovar, ha adquirit un caire internacional totalment polític i mediàtic enlloc de fer reflexionar sobre tots els beneficis que això comportarà als ciutadans d’aquesta nova República de l’ex-Iugoslàvia.